Quines polítiques funcionaran millor per augmentar l’eficiència i moderar la demanda energètica?

La necessitat d’alinear els objectius de descarbonització i d’independència energètica respecte a Rússia augmenta la necessitat de polítiques per racionalitzar el nostre consum energètic. Les polítiques més prometedores per fer-ho són les que afecten el preu de l’energia mitjançant impostos i instruments similars, especialment per a llars, particulars i establiments comercials, per dues raons:

• Mantenen el senyal d’estalvi energètic durant més temps
• Eviten el risc d’‘efecte rebot’ associat a altres polítiques, ja que sostenen el preu de l’energia més alt a llarg termini i en desincentiven el consum

Tanmateix,

→ A curt termini seran menys efectives que a llarg termini, atesa la baixa flexibilitat immediata de la demanda (que va augmentant a mesura que troba alternatives de substitució).

→ En la seva versió més essencial, seran polítiques regressives, llevat que es dissenyin per no ser-ho o es complementin amb transferències/subvencions

→ Són molt més impopulars i, per tant, políticament costoses

Per tant, serà imprescindible combinar aquests senyals de preu amb altres instruments més efectius a curt termini, més viables políticament i que corregeixin la regressivitat.

L’establiment d’estàndards i regulacions és un instrument útil que ha mostrat la seva eficàcia segons l’evidència disponible, especialment quan s’aplica als habitatges, un àmbit en què Espanya encara té un bon tros de camí per recórrer. A més, és políticament més viable que actuar sobre el preu. Ara bé, per si sol pot tenir un efecte d’estalvi inferior als anteriors, i també pot produir resultats regressius.

Per minimitzar els riscos de regressivitat, és imprescindible combinar l’establiment de mínims obligatoris amb suport financer públic o privat. Les transferències i subvencions tenen el doble avantatge de ser (1) progressives si es dissenyen adequadament i (2) molt populars; però comporten el risc d’un “efecte rebot” en el consum energètic: en subvencionar cert tipus de consum, encara que sigui més eficient hora a hora que l’alternativa, l’agregat podria ser més gran. A més, si el disseny no es basa en nivells de renda, podria finançar canvis en eficiència energètica a llars que ja pensaven fer-los igualment (“free riding”). Concentrar els ajuts en la població amb menys renda, a més de reduir la regressivitat, també redueix aquests riscos.

Millorar la informació disponible perquè els consumidors prenguin millors decisions també és un àmbit d’actuació prometedor, amb efectes més modestos però sens dubte significatius i amb potencial de creixement, especialment si les mesures estan ben dissenyades i es mantenen en el temps. Específicament,

→  La informació sobre consum compta amb prou recerca a favor seu per recomanar-la en primer lloc. Dins d’aquest àmbit, la comparació entre iguals per incentivar l’estalvi en lògiques emmarcades dins de la norma social també compta amb evidència sòlida.

→  L’etiquetatge i l’establiment de certificats d’eficiència energètica també compten amb evidència positiva, si bé menys abundant i més mixta, i obliguen a tenir en compte que la informació ha de ser clara, accessible i completa. Si no es fa així, el risc d’efectes nuls o fins i tot regressius (de manera que només les llars amb més ingressos puguin accedir a la informació i prendre les millors decisions) és elevat.

→  En canvi, l’evidència disponible sobre la fixació d’objectius explícits d’estalvi és prometedora però insuficientment detallada.

→  Finalment, les auditories energètiques tenen una evidència excessivament poc concloent per recomanar-les de manera clara.

Més enllà de les mesures de preu, informació i regulació, altres mesures de tipus indirecte podrien aportar a Espanya un estalvi considerable en la demanda, per exemple:

→  La reducció dels límits de velocitat a la carretera a 110 km/h té un potencial aproximat d’estalvi del 5% anual en la demanda de combustible

→  La rebaixa de preus del transport públic podria incrementar la substitució de desplaçaments intensius en carburants a llarg termini

→  Els plans específics d’estalvi energètic i d’adaptació de les infraestructures de l’Administració pública