La joventut mediterrània davant els desafiaments de la crisi permanent

Ignacio Jurado, Jorge Galindo

14 nov., 2023

La transició a la vida adulta per a les generacions nascudes entre 1980 i 2005 ha estat marcada per múltiples crisis econòmiques i socials, que han afectat especialment els joves del sud d’Europa i, per regla general, de l’arc mediterrani. El nostre estudi actualitza i amplia recerques anteriors, i incorpora dades d’una enquesta multipaís nova, completa i ambiciosa que abasta joves (18-34 anys) d’Espanya, Itàlia, Portugal, el Líban, el Marroc, Tunísia i Jordània.

DIAGNÒSTIC

L’enquesta revela unes perspectives presents negatives, però optimistes de cara al futur, i més centrades en les oportunitats que en les amenaces quan parlem dels grans reptes de futur: transició verda, digitalització, envelliment.

El diagnòstic comença per la situació actual negativa que perceben aquests joves:

En tots els països analitzats, menys de la meitat dels joves considera que pot cobrir bé les seves despeses bàsiques: del 42% a Espanya al 25% al Líban.
Entre el 48% (Espanya) i el 70% (Tunísia) dels joves considera que no té capacitat d’estalvi a llarg termini.
A Espanya, només el 30% dels joves es considera capaç d’afrontar emergències econòmiques, mentre que el 40% té dificultats per estalviar a curt termini.

Les males perspectives per emancipar-se actuen com a factor determinant:

L’emancipació de la llar familiar continua sent notablement tardana; als països del sud d’Europa, un 23% (Portugal), un 26,5% (Espanya) i un 29,5% (Itàlia) de les persones de 30 a 34 anys encara viu amb els pares. Les xifres són encara més altes al nord d’Àfrica, i freguen el 50% a Tunísia.
A Espanya, la majoria dels joves s’independitza al voltant dels 28 anys.
La manca d’ingressos és un factor d’importància alta o molt alta per no emancipar-se segons el 66% dels joves espanyols, el 62% dels portuguesos i el 61% dels italians. La xifra baixa al 40% a Tunísia o el Líban, i al 30% al Marroc.

Dins d’aquestes, el pas a l’obtenció d’un habitatge és especialment significatiu per les limitacions tant familiars com de context econòmic:

El lloguer és la forma d’habitatge més freqüent en la majoria de països: al voltant del 31% (Espanya) i fins al 36,5% (el Líban)
Per a la minoria que sí que té un habitatge en propietat:
- Gairebé tots el van aconseguir amb l’ajuda d’algun familiar, amb una mitjana al voltant del 65% (Espanya, el Marroc)
- Espanya té l’edat de compra d’habitatge més alta dels països considerats (25,3 anys); Tunísia, la més baixa (23,7).
La manca de capacitat d’estalvi sembla vincular la no emancipació amb la incapacitat per comprar un habitatge, especialment als països europeus: al voltant de 6 de cada 10 joves no independitzats a Espanya, Itàlia o Portugal donen a aquest factor una importància alta o molt alta per continuar a la residència familiar.

El pessimisme continua quan se’ls pregunta pel futur del conjunt del país:

En la majoria de països, almenys un 40% dels joves avalua el futur del seu país d’aquí a vint anys com de declivi (48% a Portugal, 47% a Itàlia, 42% a Espanya)
Pel que fa a la proporció de joves que esperen progrés per al seu país d’aquí a vint anys, a Espanya és d’un 25,2%, a Portugal d’un 21,8% i a Itàlia només d’un 20,7%.

En canvi, les perspectives de futur individuals i familiars dels joves són positives:

El pessimisme que reportàvem en el primer bloc s’atenua quan els joves projecten el seu futur més proper al sud d’Europa. A Espanya, un 62% creu que la seva capacitat de despesa serà bona o molt bona. A Itàlia és un 56%, i a Portugal, un 53%. Aquesta perspectiva és entre lleugerament i notablement pitjor al nord d’Àfrica (el Marroc: 46%; Tunísia: 50%) i a l’Orient Mitjà (Jordània: 51%; el Líban: 39%).
De la mateixa manera, la majoria dels joves espera que la seva llar estigui millor situada en l’escala relativa de riquesa de cada país d’aquí a 25 anys respecte a l’actualitat.
A més, només una minoria, de l’11% (Espanya) al 21% (el Líban), considera poc o gens probable poder comprar un habitatge en la pròxima dècada, cosa que subratlla el desacoblament que hi ha entre les perspectives de curt i de llarg termini.

També són més aviat positives les perspectives dels joves sobre els reptes clau que tenen per davant:

Per regla general, els joves d’aquests països veuen aquests reptes clau (automatització i digitalització; polítiques de descarbonització; envelliment de la població) més sovint com a oportunitats que com a amenaces.
Si en algun d’aquests reptes s’observa una freqüència una mica més alta de percepció d’amenaça, és en l’automatització i la digitalització.

PROPOSTES

A l’hora de buscar solucions, la formació és l’única alternativa que aplega majories clares en pràcticament tots els països, tant en l’àmbit tecnològic com en la descarbonització (amb més d’un 50% de visions positives entre els joves).

A partir d’aquesta anàlisi, plantegem una bateria de propostes destinades a atendre aquestes demandes, combinant precisament un focus en la prosperitat equilibrada i la creació d’oportunitats, en tres fronts fonamentals.

Infraestructures de capital humà

Ampliar i millorar les universitats i altres centres de formació postsecundària, com a prioritat d’inversió pública.
Garantir l’accés equitatiu a l’educació mitjançant taxes reduïdes, beques basades en la renda o una combinació de totes dues.
Fomentar la qualitat acadèmica i una recerca competitiva amb autonomia universitària.
Mantenir una actualització contínua del currículum acadèmic, informada pel mercat.
Definir i consolidar una formació professional adaptada a les necessitats del mercat.
Orientació professional optimitzada i dinàmica, basada en dades que facilitin el skill matching, per a estudiants/candidats i empreses, i centrada a reduir l’abandonament escolar prematur.

Suport econòmic de partida

Inversió en habitatge públic: augmentant el pressupost i agilitant les aprovacions.
Incentivar el sector privat, simplificant llicències i oferint incentius, i apostant també per col·laboracions publicoprivades amb marcs clars per a projectes conjunts.

Accés a l’habitatge

Inversió en habitatge públic: augmentant el pressupost i agilitant les aprovacions.
Incentivar el sector privat, simplificant llicències i oferint incentius, i apostant també per col·laboracions publicoprivades amb marcs clars per a projectes conjunts.