Espanya és un país exemplar a escala internacional en nombrosos indicadors de salut. Tanmateix, en l’àmbit de l’atenció primària (AP) en medicina general, pilar i porta d’entrada al sistema, nombrosos indicadors apunten a una situació de deteriorament progressiu, tot i que amb una variació important entre comunitats autònomes:

→ Segons el Baròmetre Sanitari que elabora el CIS, la valoració dels serveis d’AP per part de la ciutadania ha caigut de 7,38 a 6,19 sobre 10 en l’última dècada.

→ El temps d’espera mitjà entre la petició i l’atenció d’una cita amb el metge de família ha passat de 4,14 dies el 2017 a 8,8 dies el 2022.

→ La pressió dels serveis d’urgències s’ha disparat en els últims anys com a conseqüència d’aquest deteriorament: el 29% dels ciutadans van declarar el 2023 que van faltar a una consulta amb el seu metge de capçalera i van anar a urgències a causa del temps d’espera fins a rebre una cita.

→ Més d’un 70% dels professionals afirmen que l’assignació del pressupost d’AP no és suficient per oferir un servei de qualitat.

→ Malgrat els canvis demogràfics i les demandes creixents, segons les Estadístiques de la Despesa Sanitària Pública (EGSP), el percentatge de la despesa en AP sobre la despesa pública sanitària s’ha mantingut pràcticament constant des que hi ha registres, mentre que en l’atenció especialitzada ha augmentat de manera sostinguda.

En aquest policy brief, amb dades úniques de la Fundació CIVIO, analitzem els factors que expliquen l’elevada pressió assistencial en l’AP a Espanya, mesurada com la mitjana de pacients atesos al dia per metge de família. Per fer-ho, duem a terme una anàlisi de clústers que ens permet trobar similituds socioeconòmiques i demogràfiques entre zones amb diferents nivells de pressió, així com anàlisis economètriques que ens permeten quantificar la magnitud d’algunes d’aquestes relacions. Trobem que:

→ El 2018, l’any més recent per al qual hi ha informació de gairebé totes les comunitats autònomes, les comunitats amb més pressió són Múrcia, Melilla i la Comunitat de Madrid, i Catalunya, l’Aragó i Castella i Lleó, les comunitats amb menys pressió.

→ Hi ha una variació considerable entre la pressió de les àrees de salut dins de cada comunitat autònoma, i en destaca especialment l’Aragó segons les nostres mesures estadístiques més precises.

→ Les àrees de salut amb menys renda, taxes d’atur més elevades, més població i menys metges per càpita tenen una pressió assistencial més gran.

→ Concretament, per cada 1% més de renda en una àrea de salut determinada, els metges d’AP atenen, de mitjana, un 0,20% menys de pacients al dia. Associem aquesta relació, principalment, amb dues causes potencials:

(i) les persones amb més renda tenen, en general, millor salut (per exemple, un consum menor de tabac i alcohol i menys obesitat, així com millors resultats en salut autopercebuda i malalties cròniques);

(ii) un ús més gran d’assegurances de salut privades, ja que, a escala provincial, un increment d’un 1% en el PIB per càpita s’associa, de mitjana, amb un increment del 0,5% del percentatge de població amb cobertura d’assegurança de salut privada.

Analitzem en detall la situació de l’AP a la Comunitat de Madrid i trobem que:

→ Els centres més pressionats tenen pitjors indicadors sanitaris: cada 1% més de pressió assistencial als centres de salut s’associa amb entre un 0,11% i un 0,16% menys de pacients amb un bon control de la diabetis i la hipertensió.

→ El nivell de pressió entre centres presenta una variació important.

→ Els factors que influeixen en la pressió són similars als de la resta d’Espanya.

Per tal d’alleujar la pressió actual i reduir l’heterogeneïtat entre àrees i centres de salut, així com per abordar els reptes als quals s’enfronta el nostre sistema d’AP a
curt i mitjà termini, plantegem sis propostes:

  1. Proporcionar incentius econòmics i de carrera, tal com es fa en altres països, als professionals perquè treballin en llocs de difícil cobertura i exercici, tenint en compte, entre els criteris, la pressió assistencial dels centres d’AP.
  2. Reduir la temporalitat en les contractacions a l’AP per garantir la continuïtat en la relació entre pacient i metge, de manera que no només millorin les condicions laborals, sinó que també es redueixi la freqüentació excessiva i millorin els resultats sanitaris.
  3. Redistribuir la demanda dins de les àrees de salut —particularment la de pacients nous— tenint en compte criteris com la pressió i no només la distància al domicili, especialment quan hi ha una única àrea, i en àrees amb menys dispersió de població.
  4. Redistribuir la càrrega entre professionals de manera que, per exemple, les incapacitats temporals les tramitin els facultatius que fan el reconeixement mèdic, així com reduir la càrrega burocràtica del personal sanitari mitjançant la contractació d’administratius sanitaris d’AP.
  5. Apostar per una digitalització completa, de manera que la història clínica dels pacients sigui compartida no només entre l’atenció primària i l’hospitalària, sinó també entre comunitats autònomes. Al seu torn, la digitalització ha de facilitar sistemes d’informació àgils i actualitzats que permetin extreure indicadors d’exercici, acompanyada sempre d’una transparència més gran en la publicació dels indicadors a escala agregada.
  6. Garantir una formació suficient i transversal en Medicina Familiar i Comunitària a totes les facultats de medicina espanyoles (amb assignatures i rotacions obligatòries), per tal d’encoratjar els estudiants en aquesta direcció.

Citar aquest contingut com a:

Cobreros, L.; Sunyer, C. (2023). El deterioro de la atención primaria: factores que explican la presión asistencial y propuestas para reducirla. EsadeEcPol Policy Brief, No.39, Esade. http://doi.org/10.56269/20230523/LCB

Continguts relacionats
Compartir
XLinkedInFacebookEmailWhatsApp