Les transferències intergeneracionals i el repte demogràfic

L’envelliment de la població planteja un dels reptes fiscals més importants als quals s’enfronta Espanya en les pròximes dècades. Aquest policy brief aplica la metodologia dels Comptes Nacionals de Transferència (NTA, per les sigles en anglès) per quantificar com es distribueixen els impostos pagats i les prestacions públiques rebudes al llarg del cicle vital a Espanya el 2024.

El cicle vital fiscal:

→ Un individu representatiu és receptor net del sector públic durant la infància i la vellesa, i contribuent net durant la vida laboral.

→ De mitjana, el saldo fiscal assignable per edat assoleix el seu màxim al voltant dels 50 anys, amb una aportació neta positiva d’aproximadament 11.000 euros anuals, i cau a un dèficit d’uns 16.000 euros en arribar als 70, quan el cessament de l’activitat laboral coincideix amb l’inici de la percepció de pensions.

→ El 41 % de la població espanyola presenta un saldo fiscal net positiu. Aquesta proporció puja al 68 % entre els adults de 25 a 64 anys i cau per sota del 10 % en els extrems del cicle vital, reflectint el disseny del nostre Estat del benestar.

El saldo fiscal assignable per edat:

→ Sota un exercici que aplica els perfils fiscals actuals al conjunt del cicle vital, el saldo net d’un individu representatiu nascut el 2024 seria negatiu al voltant de 140.000 euros en valor present.

→ En termes agregats, els impostos considerats no cobreixen la despesa pública assignable per edat: el saldo fiscal assignable per edat va ser negatiu el 2024, situant-se al voltant de 30.213 milions d’euros (1,9 % del PIB).

→ Aquest indicador no equival al dèficit (o superàvit) públic total, sinó al saldo de les partides d’ingressos i despeses que es poden assignar per edat sota aquesta metodologia (un 85 % del total).

La projecció a 2050:

→ Una simulació per observar què passaria amb el saldo fiscal assignable per edat si el sistema actual operés sobre l’estructura demogràfica projectada per al 2050 dona un saldo fiscal assignable per edat negatiu d’entre el 6,1 % i el 8,5 % del PIB, depenent de l’escenari migratori.

→ Aquesta magnitud reflecteix un doble efecte: el pes de les cohorts del baby boom desplaçant-se cap a les edats de major despesa pública, i la menor representació de les cohorts en edat de treballar com a conseqüència de dècades de baixa fecunditat.

→ Com a anàlisi de sensibilitat, en aplicar supòsits alternatius sobre l’evolució relativa de pensions, sanitat i IRPF, el deteriorament estimat s’atenua. En l’escenari central, el saldo fiscal assignable per edat passaria de −6,8 % a −3,2 % del PIB contrafactual del 2050.

El paper de l’educació, la immigració i la fecunditat:

→ Entre els 30 i els 54 anys, el saldo fiscal net mitjà és de 15.900 euros anuals per a una persona amb estudis superiors, 6.300 euros per a qui té batxillerat o FP mitjana i 2.500 euros per a qui no supera l’ESO.

→ El major nivell educatiu de les cohorts joves compensa parcialment l’efecte de l’envelliment, encara que no n’hi ha prou per si sol per revertir la bretxa estimada.

→ Passar d’un escenari de saldo migratori nul a un de moderat (330.000 persones anuals, la mitjana de 2000–2024) redueix el dèficit simulat en 1,7 punts del PIB. Tanmateix, augmentar aquest flux migratori a 550.000 persones (mitjana de 2021-2024) només retalla set dècimes addicionals.

→ L’exercici assumeix que els nous immigrants repliquen el nivell educatiu de la població ja resident nascuda a l’estranger, que té una menor taxa d’educació superior i, per tant, saldos fiscals per càpita inferiors als de la població nativa. Aquesta contribució podria augmentar amb una eventual convergència associada a polítiques educatives i d’inserció laboral/professional a aquest efecte.

→ En tot cas, l’avantatge demogràfic de la immigració és transitori: els immigrants que avui es troben en edat de treballar amb el temps es jubilaran.

→ En l’horitzó fins al 2050, una major natalitat augmentaria primer la població infantil dependent, resultant en un deteriorament del saldo fiscal.

→ Els efectes positius d’una major natalitat es materialitzarien durant la segona meitat del segle XXI.

L’origen del desequilibri:

→ Aquests resultats desplacen el focus de l’estructura poblacional cap al disseny de la despesa pública sensible al cicle vital, i especialment cap a les pensions contributives, la partida més significativa i la de majors implicacions intergeneracionals.

→ Les regles actuals del sistema de pensions impliquen una rendibilitat real implícita estimada al voltant del 2,61 % anual, per sobre del creixement real dels ingressos del sistema (1,4 % anual entre 2005 i 2024).

→ Aquesta bretxa defineix la tensió estructural de sostenibilitat i es traslladarà al pressupost públic de manera creixent a mesura que les cohorts del baby boom completin la seva transició a la jubilació.

Tres línies de reforma:

Apuntem tres línies de reforma complementàries que els responsables de política econòmica haurien de considerar:

→ Elevar la participació laboral en edats avançades. Entre els 55 i els 64 anys, cada empleat suposa un saldo fiscal net uns 19.000 euros major a l’any. Si Espanya convergís al percentil 75 de la distribució europea de taxes d’ocupació en aquest tram, la recaptació neta augmentaria en uns 14.000 milions d’euros (0,9 % del PIB).

→ Introduir mecanismes que vinculin l’edat efectiva de jubilació a la longevitat, amb salvaguardes de salut, ocupació i trajectòria laboral, tal com han fet ja altres països europeus. D’aquesta manera, els increments de longevitat es repartirien de manera predictible i transparent entre anys addicionals d’activitat i anys addicionals de prestació.

→ Transitar gradualment cap a un sistema públic de comptes nocionals de contribució definida com una alternativa per reforçar la sostenibilitat actuarial del sistema. Aquest sistema faria explícita i coherent la relació entre cotitzacions i prestacions, alineant la rendibilitat implícita del sistema amb la capacitat real de finançament de l’economia.

Les tres línies de reforma comparteixen un denominador comú: distribuir els costos de l’envelliment de manera predictible i equitativa entre generacions, evitant que es traslladin de manera menys visible a les generacions futures a través de majors nivells de deute.