La nova llei de ràtios escolars: estimant-ne l’impacte econòmic

A Espanya, el nombre màxim d’alumnes per aula és de 25 a Primària i de 30 a l’ESO. L‑11 de novembre de 2025, el Ministeri d’Educació, Formació Professional i Esports (MEFPD) va presentar l’avantprojecte de Llei per reduir la ràtio màxima d’alumnes per aula a 22 a Primària i 25 a l’ESO i introduir un doble còmput de l’alumnat amb necessitats educatives especials (NEE) en aules ordinàries.

Aquells centres educatius que tinguin una ràtio per damunt dels nous llindars hauran d’obrir noves aules en els cursos que correspongui. L’obertura de nous grups generarà un increment de la despesa en haver de contractar nous docents i construir aquestes noves aules. Aquesta despesa addicional és el que podem anomenar “cost real”, és a dir, allò que diversos centres hauran de gastar de més com a conseqüència de la reforma. Alhora, Espanya està perdent població infantil pel fet que les cohorts de naixements són cada vegada més petites. Les projeccions demogràfiques esperen que aquesta baixada generalitzada del nombre d’estudiants s’aceleri encara més en les dècades vinents, la qual cosa implicarà que les noves ràtios es puguin acomodar de manera natural a un sistema menys poblat, totalment o parcialment. Això seria un “dividend demogràfic”: l’estalvi que es produeix en alliberar part de la plantilla dels centres educatius com a conseqüència de la disminució natural del nombre d’alumnes. El “cost pressupostari net”, o allò que l’administració haurà d’afegir a les seves despeses fiscals com a conseqüència de la reforma, es calcula com la diferència entre el cost real i el dividend demogràfic. Estimar tots aquests valors de manera precisa (dividend demogràfic i cost pressupostari, i per tant la seva suma, el cost real) és de vital importància per a la política pública educativa espanyola, ja que determinarà si la reforma serà cost-efectiva.

Aquest Policy Brief utilitza dades del MEFPD, l’INE, PISA, TIMSS i PIRLS per quantificar, de la manera més conservadora i precisa possible, el cost real, el dividend demogràfic i el cost pressupostari al llarg de la pròxima dècada. Per ajudar a contextualitzar i tractar d’oferir resposta a la potencial cost-efectivitat de la reforma, es desenvolupa una revisió de l’evidència empírica sobre l’efecte de la baixada de ràtios, que permeti dimensionar l’impacte esperable sobre l’aprenentatge i el benestar docent, a més d’una comparació respecte a les mesures alternatives a les quals es podrien destinar els recursos que la reforma haurà de desplaçar.

Els resultats fonamentals d’aquesta anàlisi són els següents:

• En la pròxima dècada 2027-2036 el cost pressupostari net mitjà serà de com a mínim 2.818 milions a l’any, amb un acumulat de 28.184 milions. L’any pic del cost pressupostari net equival al 13,8% de la despesa pública espanyola en Primària i ESO.
• En l’any pic de la reforma (2031), és a dir, quan la reforma estigui implementada en la seva totalitat a Primària i a l’ESO: (i) el cost real serà de 6.549 milions d’euros; (ii) el dividend demogràfic, de 1.380 milions; (iii) per tant, el cost pressupostari net serà de com a mínim 5.169 milions.
• Andalusia, Catalunya i Madrid concentren el 63% del cost nacional.
• La reforma destinarà més recursos a centres on el percentatge d’alumnat és de major nivell socioeconòmic. Els centres amb major percentatge d’alumnes de major nivell socioeconòmic concentraran el 31% de la despesa de l’administració, davant del 22% dels de menor nivell socioeconòmic. Això es deu al fet que les aules que superen el nou sostre estan més concentrades en zones urbanes amb major demanda i, per tant, amb perfils socioeconòmics més alts.
• L’evidència acadèmica més completa i recent (metaanàlisi d’Opatrny et al., 2025, sobre 66 estudis causals) indica que reduir la ràtio no té efectes significatius agregats sobre l’aprenentatge de l’alumnat, la taxa de repetició o el benestar amb l’escola i els companys de classe. Sí que mostra efectes mesurables però heterogenis sobre el benestar de famílies i professorat. Concretament, reduir la ràtio millora la satisfacció del professorat amb la seva feina, però l’efecte és modest: expressada en termes de pujada salarial equivalent, aquest guany de benestar quedaria per sota de l’increment retributiu que el mateix pressupost finançaria si es destinés directament als salaris del professorat (6% vs 21%). Aquesta política, per tant, presenta un cost molt elevat pels efectes que pot produir segons l’evidència recopilada.

En línia amb els resultats obtinguts, aquest Policy Brief suggereix tres recomanacions:

• Acotar el desplegament universal de la mesura únicament als centres d’alta complexitat i risc educatiu, on l’evidència suggereix efectes una mica més grans i, més en general, on les inversions educatives tenen major impacte segons l’evidència. Aquesta aplicació s’haurà de fer amb pilotatge i avaluació constant dels seus efectes, a més de produir-se anàlogament amb polítiques complementàries que n’amplifiquin els efectes.
• Redirigir part de l’esforç pressupostari cap a polítiques amb evidència més robusta d’impacte, com ara tutories intensives tipus PROA+, complements salarials a docents per destinació en centres d’alta complexitat, i un MIR educatiu.
• Aprofitar la finestra demogràfica que s’obre aquests propers deu anys no com a marge pressupostari dedicat únicament a la reducció universal de ràtios, sinó com a palanca per invertir on l’evidència indica que el retorn educatiu és més gran, és a dir, especialment en alumnat de menor nivell socioeconòmic.