Una proposta modesta per millorar el mecanisme d’ajust de carboni en frontera

El comerç mundial ha de sumar als seus preus els costos mediambientals que implica l’emissió de CO2 associada a la producció de béns. Amb aquest objectiu, el Parlament Europeu acaba de votar a favor d’un Mecanisme d’Ajust en Frontera (CBAM) per gravar els productes importats en funció de les seves emissions, i sotmetre’ls al mateix preu que els béns europeus que ja paguen per aquestes emissions en un mercat intern de drets de CO2.

En la seva forma actual, el CBAM presenta dos reptes pendents que considerem imprescindible afrontar per millorar i assegurar l’efecte desitjat d’incentiu a la reducció d’emissions:

→  Reducció de la competitivitat de les exportacions europees, ja que el CBAM incrementarà els costos de diversos béns necessaris per a la producció d’empreses de la UE. A més de l’impacte sobre les empreses, això podria afavorir la fuga d’emissions, és a dir, el desplaçament de la demanda mundial cap a productes que no assumeixin el CBAM en el seu procés productiu i siguin, per tant, més barats però també més contaminants.

→ En la seva forma actual, no queda prou clar com garantirà que els productes importats paguin per les seves emissions reals, cosa que deixa la porta oberta a errors en la certificació o a un desplaçament ocult de decisions en la cadena de producció cap a processos amb moltes emissions que no es podran verificar fàcilment.

Per afrontar-los, avaluem aquí els possibles pros i contres, tant en la dimensió econòmica com en la política, de diverses alternatives, i n’escollim una com la més prometedora: complementar el CBAM amb una contribució climàtica o impost especial per al període de transició, que s’aplicaria sobre els materials bàsics. Es calcularia aplicant el preu del règim de comerç de drets d’emissió a un factor estàndard d’intensitat de CO2 per a cada material basat en el punt de referència (benchmark) de la UE per a les emissions, tant a la producció nacional (directament) com a les importacions.

Aquesta alternativa aporta sis avantatges clau:

→ No és una mesura comercial, sinó domèstica (similar a l’IVA), i per tant no l’ha d’aprovar l’OMC, cosa que permet una aplicació més ràpida.

→ Abasta una gamma més àmplia de productes i elimina els incentius a la substitució d’importacions.

→ Com que és un impost especial, permet excloure’n els exportadors. Tanmateix, si la UE vol evitar que s’exportin productes bruts, podria fàcilment eximir de l’impost especial només parcialment i així penalitzar els processos que més emeten, encara que estiguin orientats a l’exportació.

→ En establir un valor estàndard per a les importacions (igual que per a la producció nacional) s’evita el “greenwashing”.

→ Garanteix una font d’ingressos important que es pot destinar a la descarbonització industrial a manera de xarxa de seguretat per als sectors més afectats, amb una atenció especial als seus treballadors, o a ajudar tercers països a descarbonitzar-se. En aquest sentit, aquesta alternativa suposaria una contribució redistributiva crucial que faria la descarbonització industrial/comercial més justa i ajudaria a legitimar-la.

→ Atès que les emissions industrials ja estan penalitzades per l’impost especial, l’assignació gratuïta podria continuar, per evitar la doble imposició. Tanmateix, aquesta assignació gratuïta es podria concedir només si està subjecta a plans específics de descarbonització, cosa que reforçaria l’incentiu per descarbonitzar.

Finalment, aquesta mesura implicaria problemes potencials que es podrien afrontar o atenuar:

→ El fet que no sigui una mesura comercial no vol dir que no s’hagi de negociar amb tercers. Tanmateix, això es pot facilitar si una part dels ingressos, com ja s’ha esmentat, s’utilitza per ajudar aquests països a descarbonitzar-se.

→ Un impost especial europeu l’han d’aprovar per unanimitat els estats membres, cosa que sens dubte pot ser difícil. Tanmateix, això es pot evitar si l’impost especial s’incorpora com un element més de l’ETS. En aquest cas, n’hi hauria prou amb l’aprovació per majoria.

→ Fixar l’impost especial en el valor de referència de la UE continuaria beneficiant els productors més bruts de l’estranger, ja que només pagarien per les emissions de referència, no per les reals. Per tant, la mesura s’hauria de complementar amb ajuda exterior per ajudar tercers països a descarbonitzar-se.