Els efectes de la inflació en l’IRPF de les rendes mitjanes-baixes i com esmorteir-los millor

La progressivitat del sistema fiscal espanyol descansa fonamentalment en l’IRPF. Tanmateix, el tipus marginal que expressa aquesta progressivitat té un comportament erràtic: passa del 0% fins als 15.000 euros a incrementar-se 43 punts en nivells de rendes baixes, per després tornar a reduir-se en les rendes mitjanes. L’exemple més extrem d’aquesta anomalia es dona en els qui guanyen entre 15.000 i 20.000 euros anuals, un tram que inclou milions de contribuents: per a ells, de cada euro que guanyen per sobre de 15.000, un percentatge altíssim va a l’IRPF.

→ Per exemple: si a un contribuent amb una base imposable de 15.000€ que provenen del seu salari li augmenten el sou en 1.500€ (un 10%), el sistema actual li retindria 645€ (un tipus marginal del 43%). En canvi, un contribuent que guanyi 26.000€ amb un augment idèntic del 10% només pagaria sobre aquests ingressos addicionals un tipus marginal d’aproximadament el 30%.

En un context d’inflació alta, això implica que els contribuents d’aquest tram amb prou feines vegin actualitzat el seu poder adquisitiu real, perquè la majoria de les pujades es veurien afectades per aquest elevat tipus marginal.

→ En l’exemple anterior, amb una inflació anual del 8,4% com la que va tenir Espanya el 2022, passar de 15.000€ nets a 15.718€ no cobriria el necessari per mantenir el poder adquisitiu (que serien 16.260€).

En paral·lel, el fet que l’obligació de declarar només es generalitzi a partir de 22.000€ i que, malgrat tot, la retenció aplicada per defecte sigui inferior a l’impost que en resultaria en cas de presentar la declaració crea incentius importants per no declarar.

La recent reforma de l’IRPF del 2022, activada el 2023, s’afegeix a l’aprovada el 2018 per reduir la fiscalitat del col·lectiu de rendes més baixes, alhora que n’esmorteeix l’impacte de la inflació en la tributació. Tanmateix, totes dues reformes han consolidat dues tarifes diferents per a declarants i no declarants: diversos milions de contribuents suporten unes retencions inferiors a la tarifa de l’IRPF i no tenen obligació de declarar. Això, malgrat que en general és un avantatge per a aquests contribuents, genera distorsions, asimetries i situacions injustes en l’IRPF, a més d’impedir la universalització de la declaració.

Per resoldre aquests desequilibris, proposem reduir la diferència entre la retenció per defecte dels ingressos i el tipus que se’n derivaria si es presentés la declaració, introduint una deducció equivalent a la diferència entre aquesta retenció i la quota que correspondria a cada declarant. Això:

→ És més viable tècnicament i políticament a curt termini que altres alternatives més ambicioses però complicades, com seria la fusió de totes dues tarifes.

→ Amplia de facto l’incentiu per presentar la declaració fins a generalitzar-la al màxim possible de població per sobre del llindar mínim, però sense carregar de manera addicional ni tocar excessivament els impostos que assumeix una població en situació potencialment vulnerable.

A mitjà termini, a més, caldria considerar:

→ Actualitzar l’IRPF efectiu de les rendes mitjanes-baixes, que absorbeixen impactes inflacionaris
desproporcionats, per reduir-los, especialment si tornem a una situació de taxes
d’inflació més significatives que les observades abans del 2021.

→ Promoure l’extensió de la declaració de l’IRPF més enllà de la solució de curt termini
descrita més amunt.

A més, amb la universalització de la declaració de l’IRPF seria factible articular una política social i de rendes més eficaç i molt menys costosa en termes administratius, tant en el
cas d’ajuts puntuals en situacions de crisi (ajut de 200 euros, rendes d’emergència…) com en el cas de polítiques estructurals com l’ingrés mínim vital o els impostos negatius
sobre la renda/complements salarials.