El nou cicle de l’orientació i l’acompanyament en les polítiques d’ocupació

El mercat laboral espanyol manté desequilibris estructurals significatius: les altes taxes d’atur —general, juvenil i de llarga durada— representen un desafiament fonamental. Aquest repte s’intensifica en comunitats autònomes amb un atur elevat i una baixa activitat laboral. A més, certs col·lectius (com les persones amb menys qualificació, migrants o amb discapacitat) s’enfronten a barreres més grans per accedir a ocupacions de qualitat i mantenir-les, i se situen encara més lluny del mercat laboral.

Les polítiques actives d’ocupació constitueixen eines eficaces per reduir l’atur, millorar la qualitat de l’ocupació i activar laboralment la població en general i aquests col·lectius en particular. Tanmateix, particularment amb aquests últims, el seu èxit sol requerir enfocaments personalitzats que tinguin en compte les característiques i els condicionants específics de les persones que busquen feina.

En aquest sentit, l’orientació i l’acompanyament personalitzats emergeixen com a instruments clau per millorar l’ocupabilitat i la permanència en l’ocupació. Així, la literatura mostra que els serveis d’orientació professional i d’ajuda a la recerca de feina tendeixen a generar un impacte substancial amb costos relativament moderats. No obstant això, l’evidència també assenyala que no tots els programes d’orientació i acompanyament són igualment efectius, i que el seu disseny i la seva implementació són una part fonamental d’aquesta efectivitat.

Per això, aquest document ha identificat els elements d’aquestes polítiques que les fan més adequades per assolir els seus objectius d’activació i inserció:

• Flexibilitat i individualització: els programes s’han d’adaptar a les necessitats específiques de les diferents persones, ajustant-ne les intervencions i les metodologies.
• Coneixement dels col·lectius: cal una comprensió exhaustiva dels col·lectius destinataris, les seves problemàtiques i els seus contextos, així com de les millors pràctiques per abordar les seves dificultats laborals.
• Enfocament integral: els enfocaments holístics que combinen orientació, formació i seguiment continu demostren més eficàcia, especialment amb col·lectius vulnerables.
• Models col·laboratius: obrir la col·laboració publicoprivada a la participació d’un ecosistema més ampli de proveïdors podria tant optimitzar l’ús dels recursos públics com augmentar l’impacte de les intervencions.

• Cooperació i difusió de bones pràctiques: crear xarxes d’aprenentatge i fomentar la transferència d’iniciatives d’èxit és una eina provada per a l’aprenentatge compartit i la millora contínua.

Segons l’Spending Review de l’AIReF, la proporció de pressupost destinada a Espanya a aquest tipus de programes és molt inferior a la d’altres polítiques com els incentius a la contractació o la formació, per la qual cosa al nostre país hi ha un ampli marge de maniobra per atendre millor les necessitats dels treballadors i del teixit productiu.

En aquest context, la col·laboració publicoprivada es presenta, especialment després de l’entrada en vigor de la Llei d’Ocupació de 2023, com una de les palanques amb potencial per portar aquesta orientació a un nivell més eficient i adaptat a la realitat espanyola.

Per contribuir a aquest procés de millora, aquest document fa un exercici d’aprenentatge comparat mitjançant el mapatge d’experiències de col·laboració publicoprivada en orientació i acompanyament implementades a escala estatal i autonòmica. S’hi analitzen 38 programes que revelen un panorama ric en iniciatives innovadores, que confirmen el valor d’aquestes col·laboracions per desenvolupar respostes eficaces i adaptades a la realitat laboral, i que permeten identificar característiques clau per consolidar aquests programes com a eixos de les polítiques d’ocupació:

• La diversificació dels instruments de gestió, incorporant al model actual, predominantment subvencional, el marc contractual, podria oferir eines complementàries per abordar alguns dels desafiaments identificats en la implementació dels programes.
• Un enfocament més flexible en l’aplicació de criteris de selecció que no es limiti exclusivament al factor econòmic ni restringeixi la participació a entitats sense ànim de lucre, i que s’obri més sovint a operadors privats professionals, podria ajudar a garantir la solvència tècnica de les entitats col·laboradores i fomentar la innovació dels projectes.
• La durada dels programes constitueix un factor crític d’efectivitat. Per això, explorar fórmules que permetin una continuïtat temporal més gran —ja sigui mitjançant la reforma del marc subvencional o mitjançant instruments complementaris— podria afavorir intervencions més sostingudes i programes estables.
• La vinculació equilibrada entre finançament i resultats pot incentivar la qualitat del servei: implementar models flexibles que combinin adequadament pagaments per procés i per resultats podria millorar l’efectivitat i l’eficiència de les intervencions.
• Pel que fa a l’avaluació de resultats, un marc més estructurat de seguiment i monitoratge, que integri des del disseny inicial indicadors de procés i d’impacte, contribuiria a la millora contínua dels programes.

Finalment, es recullen les lliçons apreses, així com algunes de les característiques que podrien millorar l’eficàcia i l’eficiència en el disseny, la implementació i els resultats d’aquests programes.