El mercat laboral (i l’EPA) després d’un any de pandèmia

Fa just un mes que es va complir un any del confinament que va iniciar el pitjor període en termes de registres econòmics que es recorda en dècades. El tancament de l’economia i el confinament de les famílies van donar pas a una reobertura parcial que no va evitar que bona part dels indicadors d’activitat s’enfonsessin, en particular en els sectors associats al turisme. En tot cas, aquesta caiguda va ser generalitzada i, com sabem molt bé, encara avui queda força per recuperar.

L’ocupació va fer el mateix, i així ens ho mostren les dades del primer trimestre de l’Enquesta de Població Activa (EPA) publicades ahir. En aquest primer trimestre hi havia a Espanya una mica més de 19,2 milions de persones ocupades, 760.000 menys que el quart trimestre del 2019 i 475.000 menys que el primer trimestre del 2020. Tanmateix, i això cal dir-ho, el cercle encara no s’ha tancat i la fotografia d’un any de pandèmia, des del punt de vista laboral, encara és incompleta, ja que el veritable ajust d’ocupació durant la pandèmia es va iniciar el segon trimestre del 2020, que començava les primeres setmanes d’abril amb un tancament total excepte les activitats essencials.

Un any després, són diverses les lliçons apreses. La primera és que les crisis mai no són plenament comparables entre si: així, mentre que la del 2008 es va saldar amb més de 3,5 milions de llocs de treball destruïts en el màxim de la sèrie, en aquesta ocasió l’ocupació va arribar a un mínim el segon trimestre, amb una pèrdua màxima d’una mica menys d’1,4 milions d’ocupats. L’ajust en la producció ha estat en aquesta última recessió més intens i concentrat en el temps, cosa que ajuda a comprendre les diferències entre totes dues crisis, així com les seves conseqüències laborals.

Les taxes d’atur també han tingut un comportament clarament diferent: un any després d’iniciar-se la crisi del 2008, havia pujat més de vuit punts (als tres anys ho havia fet 16 punts), mentre que en aquesta ocasió, un any després, gairebé no ha crescut dos punts.

L’ús dels expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO) com a eina d’ajust laboral davant el xoc patit per les empreses és el principal causant d’aquestes diferències. L’evolució dels assalariats per tipus de contracte des de principis del 2019 ho mostra clarament, i en destaca dos aspectes clau.

1. Una vegada més, el principal ajust de l’ocupació al nostre país s’ha fet a través de la destrucció d’ocupació temporal (línia vermella), que podria haver estat més gran si no s’hagués donat a les empreses l’oportunitat d’acollir-se als ERTO. Tanmateix, sembla que aquesta oportunitat no va convèncer gaire les empreses al principi, ja que la diferència entre els assalariats amb contractes temporals acollits a algun tipus de reducció temporal de jornada i els computats per l’EPA va ser llavors petita. A més, aquesta diferència sembla augmentar el tercer trimestre, en bona part a causa de l’acolliment d’empreses del sector de l’hostaleria i el comerç (que explicarien la meitat de tots els treballadors temporals en ERTO).
2. L’ajust en els assalariats amb contracte indefinit ha estat gairebé imperceptible, i s’ha recuperat ràpidament. Ja a finals del 2020 el nivell d’assalariats amb contractes indefinits era només un 1% inferior a la mitjana del 2019. Òbviament, el paper dels ERTO ha estat molt més intens en aquest cas, ja que sense ells molts dels contractes podrien haver desaparegut. Per exemple, si no comptabilitzéssim com a ocupats els indefinits en ERTO, la pèrdua hauria estat d’uns 3,2 punts percentuals el quart trimestre del 2020, amb un màxim de 17 punts el tercer.

Tanmateix, la lectura adequada d’aquestes dades no ha de ser que els ERTO han maquillat les dades reals d’atur. Mantenir aquest discurs desvirtua completament el que ha passat i la mateixa intencionalitat dels mecanismes aplicats per evitar el trencament de relacions laborals durant aquest any. Els ERTO han tingut un paper rellevant en el procés d’ajust del mercat de treball durant el pitjor de la pandèmia: tradicionalment, el nostre mercat de treball tendia a trencar relacions laborals temporals com a mètode d’ajust a l’inici de cada crisi, que és precisament el que també ha passat en aquest cas; tanmateix, si la magnitud de la crisi era elevada, després de l’ajust en els temporals arribava el dels indefinits. Els ERTO han intentat evitar el recurs a aquesta opció per impedir que, a posteriori, la histèresi que caracteritza el nostre mercat de treball hagués creat una recessió i un ajust laboral més intensos a mitjà i llarg termini. El rebot observat en l’ocupació, ja no només indefinida sinó fins i tot temporal, a la segona meitat del 2020 ens indica que, en bona part, els ERTO han fet la seva feina. La dada relativament dolenta del primer trimestre del 2021 reflecteix, una vegada més, que el retrocés d’activitat en aquest període ha estat de contractes temporals, molt probablement a causa d’una tercera onada i d’una mala meteorologia que han suposat un (esperem) breu parèntesi en la recuperació.

Benvinguda sigui, per tant, aquesta novetat al nostre mercat de treball. Les lliçons estan apreses, però ara cal traslladar aquest aprenentatge al futur. El disseny d’aquests ERTO ha estat clarament centrat en la necessitat concreta de la pandèmia. Tanmateix, podem extrapolar aquesta opció a futures crisis i fins i tot, amb temps, millorar-la i dotar-la de més potencial. Aquesta setmana, des d’EsadeEcPol publicàvem un Policy Brief en què analitzàvem el que és bo i el que és dolent del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència “España Puede”, i on, a l’apartat sobre polítiques laborals, s’esmentava la necessitat d’aprofitar aquesta experiència i dissenyar un ERTO per a la “nova” normalitat, cosa que sembla que és a l’agenda del Ministeri de Treball i Economia Social. En aquesta ocasió, i acostant-nos més a models com el Kurzarbeit alemany, el nou disseny d’ERTO hauria d’incorporar condicionalitats per a la seva aplicació, com la formació o un ús més gran de la jornada reduïda. Els beneficis d’aquesta política sociolaboral són més que evidents, i poden ajudar de manera singular al bon funcionament del mercat de treball del futur.

Precisament en l’àmbit de la formació d’ocupats i aturats, l’EPA d’ahir mostra un fet rellevant: durant el primer trimestre del 2021, un 16% de les persones ocupades i gairebé un 21% de les aturades van afirmar que cursaven estudis, ja fossin reglats, no reglats o tots dos, cosa que suposa un increment de cinc i de 4,6 punts percentuals en còmput interanual, respectivament. En termes absoluts, més de tres milions d’ocupats i més de 750.000 aturats cursaven estudis o formació, inclosos o no en els plans oficials d’estudis.

Al marge de les oscil·lacions cícliques, resultat del calendari acadèmic, es tracta de les xifres més altes de la sèrie de l’EPA des de l’any 2005, i es manté la tendència iniciada el tercer trimestre del 2020 cap a xifres més altes de població activa que rep formació. Que estiguem davant d’un canvi sostingut en el temps dependrà de diversos factors, alguns dels quals han estat sobrevinguts (per exemple, la flexibilització i l’adaptació a situacions de confinament en el seu moment, o l’impuls a la formació a distància i en línia, en termes més generals), però a la llum de les dades l’augment sembla un fet generalitzat: així, no es dona només entre les persones ocupades, entre les quals s’inclouen les que estan en un ERTO[1], sinó que també han augmentat considerablement les xifres en el cas dels aturats.

Això és especialment rellevant en un context en què, entre els principals reptes que afrontem de cara a la recuperació, hi ha aconseguir que qui ha perdut la feina en torni a trobar una i que qui és en ERTO torni a la seva, sense que es perdi la relació laboral. Per fer-ho, cal implementar polítiques i programes de formació i d’adquisició de capital humà, tant específic com generalista, que permetin dur a terme el necessari procés d’upskilling i reskilling (és a dir, d’adaptació i millora de les qualificacions professionals dels treballadors), especialment en un context d’adaptació i canvi sectorial com l’actual.

En aquest sentit, un dels factors que sens dubte pot contribuir a un canvi sostingut en el temps en el nombre de persones que cursen formació és l’impuls decidit de polítiques públiques en aquest àmbit. Per això, cal destacar que la formació de capital humà sigui una peça clau en el marc de Next Generation EU i del nou Mecanisme de Recuperació i Resiliència, ja que caldrà garantir que les inversions i reformes se centrin en els reptes i les necessitats d’inversió relacionats amb les transicions ecològica i digital; per exemple, Espanya té poca població amb habilitats digitals avançades i és molt per darrere de la UE en ocupació d’especialistes en tecnologies de la informació i la comunicació i de graduats en ciències, tecnologia, enginyeria i matemàtiques (STEM), àrees en què, a més, hi ha una gran bretxa entre homes i dones.

Pel que fa al nostre país, el Pla “España Puede” té entre els seus quatre eixos prioritaris les transicions ecològica i digital, que concentren el 40% i el 30% de la inversió, respectivament. Tanmateix, com assenyalàvem en el document esmentat, considerem que el dèficit principal del Pla és, fins ara, la seva falta de concreció en l’àmbit de l’educació, el coneixement i la innovació. Considerem, doncs, que cal fer una aposta més decidida per la formació, tant de persones ocupades com aturades, i tant reglada com no reglada, que ha de recollir no només les prioritats establertes a escala continental, sinó també competències transversals i soft skills, imprescindibles en el procés d’orientació laboral i de recerca de feina.

En definitiva, la segmentació del mercat laboral torna a ser darrere de bona part del dolorós ajust del mercat de treball que ha patit l’economia espanyola en l’últim any. Els treballadors amb contractes temporals tornen a ser els que pateixen bona part de la càrrega, cosa que no és innòcua a mitjà i llarg termini, ja que el pas per l’atur, gairebé sempre dels mateixos, sol tenir com a conseqüència una pèrdua de capital humà i un cost per a la seva reincorporació futura. Per això, qualsevol reforma del mercat de treball, com la que planeja dur a terme el Govern, ha d’abordar decididament aquesta qüestió. Altrament, aquests treballadors continuaran suportant el pes de les crisis i veuran limitades les seves possibilitats també en les recuperacions futures.

—-

[1] Mitjançant el Reial decret llei 30/2020, de 29 de setembre, de mesures socials en defensa de l’ocupació, es va considerar les persones treballadores en situació de suspensió de contracte o de reducció de jornada com a conseqüència d’un ERTO col·lectiu prioritari per a l’accés a les iniciatives de formació del sistema de formació professional per a l’ocupació en l’àmbit laboral.