Desigualtat de la renda i redistribució a Espanya: nova evidència a partir de la metodologia del World Inequality Lab

La desigualtat d’ingressos ha augmentat en molts països desenvolupats i en vies de desenvolupament durant les últimes quatre dècades, cosa que ha generat un interès creixent per part de la comunitat acadèmica i política sobre la seva mesura i els seus determinants. 

La font estàndard per mesurar la desigualtat i la redistribució de la renda són les enquestes de llars, que solen subestimar els ingressos més alts i no capturen la renda total dels països, cosa que pot donar lloc a possibles inconsistències en l’estudi de les interaccions entre creixement, desigualtat i redistribució. Amb l’objectiu de superar aquestes limitacions, Piketty i els seus coautors (2018) van desenvolupar sota el paraigua del World Inequality Lab el que es coneix com a Comptes Nacionals Distributius, a partir d’un estudi pioner per als Estats Units. Els autors combinen dades fiscals, enquestes i els comptes nacionals per construir sèries sobre la distribució de la renda nacional abans i després d’impostos, transferències i consum públic. 

A partir d’aquesta metodologia nova, en aquest informe presentem les primeres sèries sobre desigualtat de la renda per a Espanya en les últimes dues dècades. Trobem els resultats següents:  

→ El pes de les rendes del capital (un 25% del total) no ha crescut tant respecte a les rendes del treball (el 75%) en comparació amb altres països desenvolupats. 

→ Els nivells de desigualtat de la renda són més alts que els obtinguts en estudis previs basats en enquestes o dades fiscals. L’1% que més guanya obté entre un 13 i un 17% de la renda nacional (i no un 10 o un 11% segons les estimacions anteriors).  

→ Les desigualtats de renda es van reduir durant els anys del boom immobiliari, però han augmentat des de l’esclat de la crisi financera del 2008, a causa fonamentalment de l’augment de l’atur, la retallada dels salaris i el creixement de les rendes financeres entre els grups de renda més alta. La participació de l’1% que més guanya en la renda nacional ha augmentat d’un 13% el 2007 a un 17% el 2019. 

→ La recaptació d’impostos va augmentar durant la dècada dels vuitanta (del 15 al 26% de la renda nacional), i s’ha mantingut relativament constant des d’aleshores. No obstant això, la composició de la recaptació per tipus d’impost ha experimentat variacions importants. L’impost sobre societats va guanyar importància respecte a l’IRPF durant el boom immobiliari, però amb l’arribada de la crisi financera el seu pes va caure notablement. 

→ El sistema d’impostos i transferències, així com el consum públic en sanitat i educació, permeten reduir part de les desigualtats d’ingressos. El 2019 el 50% més pobre tenia un 14% i un 17% abans i després de la redistribució, respectivament. Tanmateix, els patrons de desigualtat no varien substancialment a través de l’acció redistributiva de l’Estat. La progressivitat del sistema fiscal ha caigut des de la crisi financera del 2008. 

Aquests resultats mostren que la desigualtat és un fenomen complex i multidimensional, que s’ha d’abordar des de diferents enfocaments i polítiques. A continuació, plantegem les més importants: 

→ Cal millorar les polítiques educatives per tancar les bretxes educatives, així com avançar cap a la reducció de l’elevat atur i de la temporalitat per millorar els ingressos de les rendes mitjanes i baixes. Aquests canvis haurien d’anar acompanyats de l’impuls d’un nou model productiu que generi noves ocupacions i més valor afegit amb l’ajuda de les noves tecnologies en sectors en què el país té un avantatge comparatiu.  

→ L’excessiva exposició a l’habitatge perpetua un model productiu basat en el totxo, augmenta els riscos sistèmics (atesa la poca diversificació patrimonial) i, inevitablement, concentra els beneficis empresarials entre els més rics. Calen polítiques d’educació financera, incentius a la diversificació patrimonial i la participació accionarial dels treballadors en les seves empreses.   

→ En matèria fiscal, és clau augmentar el caràcter redistributiu del sistema. La mesura més urgent és la reforma de l’impost sobre societats perquè es recuperin els nivells efectius de pressió fiscal anteriors al 2008. Així mateix, cal buscar una harmonització de la fiscalitat patrimonial, en particular dels impostos sobre la propietat (IBI, impost sobre el patrimoni i impost sobre successions i donacions), per incrementar la progressivitat del sistema.