L’impacte de la pandèmia en el turisme: models, estades i mercat de lloguer

La temporada turística del 2021 serà crucial per a la recuperació de l’economia espanyola. Per modular les expectatives, és clau partir de les dades disponibles durant el que portem de pandèmia, que indiquen una afectació més intensa a Espanya que a la resta del món, així com repunts més modestos del que s’esperava a la temporada d’estiu del 2020.

→ Els efectes agregats de la pandèmia sobre el sector turístic han estat fins i tot pitjors que a la resta del món: els viatgers estrangers es van reduir un 77% durant el 2020, cosa que ens situa en nivells del 1969. La desfeta de la despesa turística respecte a l’any anterior va ser igual de greu: un 78,6% menys. Les comunitats autònomes amb més pes turístic han estat les més castigades.

→ Per mesos, el juliol i l’agost del 2020, malgrat la desescalada i la reobertura, l’activitat va ser amb prou feines d’un 20% de l’observada el 2019. A partir d’aleshores, l’activitat turística es va situar al voltant del 10-15% del 2019. Pel que fa a l’ocupació hotelera, en cap mes no es va arribar al 50% de places ocupades sobre el total.

• Pel que fa al tipus de turisme, a les dades que proporciona la plataforma AirDNA per a la ciutat de Barcelona observem un lleuger augment dels preus, motivat per una demanda més propera al turisme de negocis. En ocupació i ingressos, els descensos superen el 20%.
• S’observa un efecte interessant en l’estada mínima: durant el període 2014-2019 ja havia augmentat de 4 a 8 dies. Però, a més, la pandèmia ha elevat aquesta estada mínima fins als 12 dies el 2020 i els 15 el 2021. Els propietaris han buscat un llogater més estable. Part dels pisos turístics s’han desplaçat cap al lloguer tradicional. Aquest fet pot haver contribuït a la reducció de preus observada el 2020 al mercat del lloguer de Barcelona.

És imprescindible fer un seguiment de la durada i els efectes d’aquest fenomen de trànsit de pisos cap a l’oferta del mercat de lloguer tradicional. Aquesta i altres avaluacions similars de fenòmens accentuats durant la pandèmia podrien informar la imprescindible reconversió del sector, que hauria de girar al voltant de dos eixos que es poden beneficiar d’aquesta tendència incipient:

a. Augment de la diversificació de l’oferta i diversificació geogràfica amb l’objectiu d’arribar a nous segments internacionals més rendibles.

b. Fomentar la desestacionalització.

A més, per ajustar la recuperació del sector, proposem evitar els ajuts a la demanda turística, perquè són regressius i, en última instància, no incentiven que viatgin persones noves, sinó que més aviat apliquen un descompte a les que ja pensaven viatjar igualment. En canvi, a curt termini, el sector necessita ajuts directes i l’ampliació dels ERTO per subsistir. En aquesta provisió seria imprescindible discriminar a favor dels negocis viables.

A mitjà termini, cal reflexionar sobre l’excessiva exposició de l’economia espanyola al sector turístic. Sense renunciar a un segment clau de la nostra riquesa, convindria atendre diversos estudis recents que apunten cap a una capacitat dubtosa del turisme com a motor econòmic.