Representants europeus i del Govern espanyol demanen diàleg i una resposta coordinada en les relacions de la Unió Europea amb el Sahel
La Unió Europea ha d’establir un nou tipus de diàleg amb els països del Sahel i actuar-hi més coordinadament, en un moment caracteritzat per la inestabilitat a la regió i per la presència d’altres actors, com Rússia i la Xina. Així ho recull l’informe El Sahel: present i escenaris futurs per a l’acció exterior d’Espanya i de la UE d’EsadeGeo i en aquest punt han coincidit els participants al col·loqui celebrat aquest dimecres al campus d’Esade a Madrid.
“El que passa a la zona del Sahel té un impacte molt important en la nostra seguretat”, ha assenyalat Diego Martínez Belío, secretari d’estat d’Afers Exteriors i Globals del Ministeri d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació. Belío ha recordat que més del 50% del terrorisme mundial s’esdevé a Mali, Níger i Burkina Faso, i ha demanat que la UE estigui present de forma coordinada a la zona, escoltant i fomentant-hi l’estabilitat.
ea, no tindrem la capacitat d’exercir-hi influència”, ha coincidit a assenyalar João Cravinho, representant especial de la UE al Sahel. El diplomàtic comunitari considera que cal establir un altre tipus de diàleg amb els països de la regió africana, basat en l’escolta i explicant clarament els interessos europeus a la zona, entre els quals hi ha treballar amb els països d’origen en les circumstàncies socioeconòmiques que porten els joves a migrar.
La presència de la UE: més enllà de la seguretat
Segons l’informe elaborat per EsadeGeo, una de les principals incògnites a la zona és la presència internacional en el futur, després de la sortida de França, la UE i les Nacions Unides. La posició de Rússia, amb forces militars sobre el terreny, és una alternativa en termes de seguretat, però de moment no sembla que hagi contribuït a millorar la situació.
L’informe insisteix que la UE s’ha de replantejar la relació amb el Sahel, tenint en compte que les seves intervencions a la regió no han estat ben rebudes per la població. Per això, considera indispensable una bona coordinació europea i evitar el lideratge d’un sol estat membre.
Els seus autors recomanen a la UE i a Espanya que hi mantinguin la presència, però adoptant un enfocament que vagi més enllà de la seguretat i inclogui l’agricultura, l’educació, la sanitat i l’enfortiment de les estructures estatals. A més, s’ha de basar en el diàleg amb els governs, les poblacions locals, el sector privat i les associacions regionals.
Entre els factors d’incertesa a la zona, els investigadors destaquen la possible expansió dels grups armats, que dependrà en gran part del futur de Burkina Faso, on l’estat és a la vora del col·lapse. A més, alerten que la climatologia extrema, exacerbada pels efectes del canvi climàtic, amenaça d’alterar les condicions de vida de les comunitats del Sahel i les rutes i els períodes de les migracions.
El col·loqui arran de la publicació d’aquest informe ha estat moderat per Juan Moscoso del Prado, senior fellow d’EsadeGeo. Ha tancat l’acte Javier Solana, president d’EsadeGeo, que ha demanat a Europa que assumeixi la seva responsabilitat a Àfrica i no l’oblidi en aquests moments de dificultat geopolítica i geoeconòmica a escala mundial: “La UE no tan sols ha de tenir present el problema del comerç amb els Estats Units, sinó també el que està passant a Àfrica i com se la pot ajudar”, ha conclòs.
Possibles escenaris per a les relacions amb el Sahel l’any 2030
Davant d’una situació altament volàtil, l’informe planteja quatre possibles escenaris per al 2030. El primer dibuixa una situació d’inestabilitat en què els governs nacionals demanen més intervenció de la UE. Aquesta hi actuaria d’una manera similar a les ocasions anteriors, entrenant les forces armades i assessorant, sense subministrar armes ni intervenir directament en els conflictes.
En el segon escenari, també d’inestabilitat, els països del Sahel continuarien arribant a acords amb potències no occidentals, amb Rússia a la primera línia del front en els conflictes regionals. En aquest plantejament, la Unió Europea no seria benvinguda a la zona i mantindria la presència als estats veïns del nord del Sàhara i als que donen accés al golf de Guinea.
La tercera hipòtesi presenta un escenari d’estabilitat, amb molts actors internacionals implicats en la reconstrucció de la zona, entre ells la UE, no tan sols en operacions de manteniment de la pau, sinó també desenvolupant-hi projectes relacionats amb l’educació, la inserció dels joves en el món laboral o la capacitació del funcionariat.
El quart plantejament, també d’estabilitat, tindria una forta influència russa, que s’ampliaria amb l’adjudicació de projectes de reconstrucció i generaria una dependència comercial creixent. Per la seva banda, la Xina hi mantindria el paper de sòcia comercial i econòmica, i acompliria un paper decisiu en la construcció d’infraestructures. En aquest marc, la UE hi hauria perdut tota la seva influència i la seva actuació es veuria limitada a la política de veïnatge.
