Contra tot pessimisme
L'any 1975 un règim moribund lluita per perpetuar-se, conscient que el seu temps ja ha passat. Les bombes d’ETA obren els telenotícies. La dictadura trontolla i els Estats Units ja s’han decidit a preparar una transició modèlica per tal que altres pàries s’hi puguin emmirallar. La gent de sindicats i partits es mou nerviosa. Al Nord, un president oblidat, sosté la flama de la legitimitat històrica contra un país que essencialment l’ignora. Contra tot pessimisme. Dins la grisor, però, s’hi observa l’esperança de construir un demà diferent. No falten referents, ni idees, ni projectes col·lectius. La societat civil bull.
ARA FEM UN SALT EN EL TEMPS i arribem al 2025. Catalunya ha passat de 5 milions i mig d’habitants a 8 milions. El nombre de fills per dona ha passat de 2,7 a un. El percentatge de menors de quinze anys s’ha reduït a la meitat. El dels majors de 65 s’ha doblat. L’esperança de vida s’ha incrementat en deu anys. El problema no és arribar a vell sinó fer-ho amb salut i companyia. L’atur s’ha triplicat. Paradoxalment, empreses i comerços busquen mà d’obra que d’algun lloc ha d’arribar. El cost de la vida, l’accés a l’habitatge, l’ús de la llengua o la salut mental de la joventut conviden a arrufar les celles. Les dades de sindicació i d’afiliació segueixen caient. Per si fos poc, hem descobert quelcom que no sabíem ni que existia llavors: el canvi climàtic.
MIRAR L’ENDEMÀ ens atemoreix. En aquest context, la joventut es fa de dretes i s’allunya de la democràcia. Els projectes col·lectius passen a ser individuals: arribar a final de mes. Adquirir un habitatge. Fer diners, si cal jugant a la borsa. Un viatge per Nadal. Tot plegat, gaudir de la vida. La Catalunya actual, encara instal·lada en l’eterna ressaca del procés independentista, llangueix tenallada entre la gestió mediocre i els vells lideratges que ja no generen més que nostàlgia i buidor. Més enllà de les nostres fronteres, el panorama és encara més fosc: messianisme, autocràcia i sobretot ressentiment.
EL PESSIMISME convida a renegar de la nostra capacitat d’actuació col·lectiva. Ens convida a pensar que el futur està fixat. Que la derrota és imminent. Que el màxim a què podem aspirar és que algú, algun ens eteri, ens tregui del pou on som. El més sorprenent, però, és que el contrari del pessimisme no és l’optimisme. I és que aquest encara pot ser pitjor. Es fonamenta a pensar que el futur parteix de fixar-nos només en els fets positius, a posar bona cara al mal temps. De tots els optimismes, el més nociu és el que et responsabilitza de la teva dissort. Que tot es tracta d’actitud. Que tu també pots fer-te ric. Que tot és prémer els punys i desitjar-ho molt fort. No va per aquí la cosa. El veritable antònim del pessimisme és l’esperança. Aquesta se sosté en el convenciment que el canvi és possible. Que el canvi s’articula en la crítica, en la protesta, en la mobilització. Qui més qui menys coneix l’esperança i l’ha viscuda de prop. La campanya “Por el Cambio” de l’any 1982. El Hope d’Obama, el 2008. Les mobilitzacions antiausteritat posteriors a la crisi financera. La campanya de Junts pel Sí. El referèndum de l’1 d’octubre... El 1975, malgrat tot, fou una època d’esperança. L’esperança de creure en la capacitat col·lectiva per canviar les coses. En la política entesa com a eina útil per treballar per a tothom.
ESCRIT A LES ACABALLES DEL RÈGIM franquista, a El curt estiu de l’anarquia l’alemany Enzensberger va intentar recuperar la memòria dels anarquistes que van frenar el cop d’estat del 36 a Barcelona. El llibre explica les matances, les execucions sumàries, però també el cultiu de l’esperança dels milers que van fugir a l’exili i mai van deixar de creure en un futur millor. En aquest context cal recuperar la imatge de la Frederica Montseny ja septuagenària, l’any 1977 a la Monumental, adreçant-se en una prosa desfasada a cent mil persones que amb prou feines saben qui és. El retrat que fa l’alemany de la Montseny és la imatge de la dignitat, de la fe en les persones. La imatge de la resistència contra tot pessimisme. Albert Camus, a El mite de Sísif, imagina l’esperança com el motor de la condició humana, tot empenyent la roca muntanya amunt. Llavors, com ara, les llavors de l’esperança són al voltant nostre, en els moviments populars, en l’associacionisme civil, en el compromís polític. La Catalunya del 2025 és la que demana a crits un gran projecte col·lectiu per tornar a creure en el futur.
