La invasió d’Ucraïna a Espanya: impactes i polítiques

L’efecte conjuntural a curt i mitjà termini de la dissociació econòmica entre Rússia i Europa derivada de la invasió d’Ucraïna és un doble cop al poder adquisitiu dels espanyols, que combina l’augment de la inflació i la desacceleració del creixement del PIB.

Esperem que, per a Espanya, la crisi es tradueixi en una reducció de més d’un 1% del creixement esperat per al 2022, amb riscos a l’alça. La inflació, per la seva banda, colpejarà de manera molt més intensa les famílies més vulnerables, principalment perquè dediquen una proporció més gran de la renda al consum d’energia i carburants.

Per afrontar aquests efectes, el Govern ha presentat una sèrie de mesures. La nostra valoració general és que aquestes mesures podrien estar més ben orientades al suport als sectors vulnerables, cosa que les faria més eficients, menys costoses i més respectuoses amb els objectius de descarbonització i transició verda. Tanmateix, el seu caràcter d’urgència i la necessitat de frenar l’impacte de l’escalada de l’IPC en les transferències indexades (com les pensions) esbiaixen i condicionen les mesures.

Avaluades una per una:

• Descompte en carburants de 0,2€/l.

→ Anticipem que aquesta mesura resultarà excessivament costosa per a l’escassa eficiència que promet:

– Té efectes regressius: beneficiarà més les llars de renda més alta, que consumeixen més carburants.

– Els mecanismes de supervisió i sanció no semblen suficients per assegurar el compliment de la mesura.

– A més, aquest compliment serà difícil i costós per a les petites empreses.

– Perjudica la intenció central de la transició energètica d’incorporar als preus de les fonts energètiques les seves externalitats negatives.

– Per tot això, genera incentius per a usos no intencionats o laterals, o per a la captura del benefici per part de l’oferta en un sector que es caracteritza per ser poc competitiu.

→ A favor seu, la mesura podria evitar per via directa pèrdues de 1.250M€/any en el PIB espanyol; i, indirectament, pel seu efecte de moderació de l’IPC, estalvis de fins a 4.800M€/any. Reduir l’escalada de l’IPC, a què estan indexades despeses tan importants com les pensions, és de manera realista un dels objectius centrals d’aquesta mesura, si no el principal, tot i que el seu efecte s’estima en no més d’un punt d’inflació.

→ Per evitar o almenys reduir tant el cost central com els problemes associats, els mecanismes d’ajuts i transferències com els que també contempla el Govern serien una opció millor: no perjudiquen tant el senyal de preu, es poden dissenyar de manera progressiva, funcionen igual de bé per a empreses de totes les mides i tenen menys requisits de control. Tanmateix, aquestes mesures no produirien l’efecte desitjat sobre l’IPC, i probablement per això no han estat la primera opció escollida.

→ Alternativament, es podria haver aprofitat aquesta oportunitat per començar a dissenyar i provar les compensacions que seran necessàries perquè la transició ecològica sigui justa i viable a curt termini.

• Ajuts als consumidors d’electricitat. La continuació de la rebaixa impositiva (IVA i impost especial) i l’extensió del bo social són més progressives (especialment aquesta última) i perjudiquen menys el senyal de preu. Tanmateix, com que la pujada de preus sembla haver desbordat ja aquests descomptes, i l’accés al bo presenta barreres importants, el seu efecte serà limitat.
• Pujada de l’IMV. Atesa la càrrega que aquests i altres béns més afectats per la invasió suposen per a les llars més pobres, la inflació que afrontaran és i serà molt més alta que la de la resta. Això justifica per si mateix un augment de les prestacions, com la pujada temporal de l’Ingrés Mínim Vital. Tanmateix, la baixa cobertura de l’IMV pot deixar fora la majoria de les llars amb pocs recursos. Per això, el govern hauria d’intensificar el disseny i la implementació de mesures destinades a millorar la cobertura de l’IMV a curt termini, així com continuar avaluant la implementació que ha tingut aquesta prestació.
• Límit als lloguers. Seguint la lògica de frenar el trasllat de la inflació a la revaloració de béns i serveis indexats a l’IPC, el Govern ha establert un límit del 2% a la pujada dels preus dels lloguers, almenys fins al juny de 2022. La naturalesa i el disseny d’aquesta mesura (que permet una renegociació pactada per als petits propietaris) són progressius, però si es mantingués en el temps podria desincentivar l’entrada d’habitatges al mercat a mitjà termini i perjudicaria els petits propietaris (que sí que patirien els efectes de la inflació en altres béns però no els podrien esmorteir mitjançant els seus ingressos com a arrendadors).
• Avals i ajuts empresarials. En l’àmbit empresarial, per trencar els cercles viciosos de manca de liquiditat que es converteixin en problemes de solvència, la línia d’avals de fins a 10.000M€ oberta pel Govern és un mínim necessari, però sense arribar a ser òptima. Com que estan fortament condicionats per la manca d’un marge fiscal suficient per proporcionar ajuts directes, aquests s’han centrat en sectors específics, com el transport o la producció agrària, i amb prou feines sumen una desena part de la línia d’avals.
• Limitació de l’acomiadament objectiu. Les empreses acollides als ajuts o als ERTO només podran optar per acomiadaments improcedents (amb una indemnització més alta). Tot i entendre i compartir l’objectiu de desincentivar la destrucció d’ocupació, el fet d’haver de retornar els ajuts rebuts si arriba el cas introdueix una rigidesa excessiva en un context en què les empreses, especialment les que rebin ajuts o s’acullin a mesures de flexibilitat laboral, poden trobar-se en una situació crítica a mitjà termini i veure’s abocades necessàriament a acomiadar.