El doble cost de la pandèmia a Espanya

Des que al març la pandèmia va adquirir les seves dimensions actuals, es va plantejar un dilema per a tots els decisors del món: aparentment, havien de triar entre aprovar mesures que perjudicarien seriosament la marxa normal de l’economia (i de la vida quotidiana) de les persones per evitar el col·lapse sanitari, o arriscar-s’hi a canvi de salvar el sustent de milions de persones. A Espanya, de fet, possiblement el vertigen davant el cost polític potencial de mesures d’aquest tipus va endarrerir notablement la presa de decisions. Perquè la presència d’aquest dilema en el debat públic implicava que la valoració de la gestió de la pandèmia dependria del cost agregat en cadascuna de les dues dimensions, i de la seva distribució.

Amb l’any 2020 tancat, amb previsions més o menys comparables de les caigudes del PIB per capita elaborades a final d’any per l’FMI i amb una idea força aproximada del nombre de morts que va causar la pandèmia, aquest tipus de valoracions comença a ser possible. Per exemple, contraposant en un mateix gràfic aquesta caiguda esperada del PIB amb el percentatge de morts en excés a cada país durant tot l’any, prenent com a base del càlcul la mitjana d’anys anteriors.

Hi ha dues conclusions immediates que es poden extreure d’aquest gràfic, que inclou els seixanta països per als quals hi ha una xifra d’excés de mortalitat a tancament de l’any 2020. La primera és que el pretès trade-off entre salut i economia no només no s’albira, sinó que la relació sembla ser justament la contrària. No en podem extreure conclusions fermes, perquè la correlació observada entre morts i pèrdua del PIB no és forta (r<.2) i, a més, és sensible a variacions en la mostra, els indicadors i el període considerat. Però almenys sí que podem descartar que el dilema sigui una simple tria entre una pèrdua de benestar marcada per l’economia i una altra determinada per la covid.

Aquest marc, sumat a indicadors més sòlids com els treballs de Chetty et al. (2020) o Goolsbee i Syverson (2021), apunta que probablement el consum segueix la marxa del virus més que no pas la de les normes. Chetty i el seu equip van observar una caiguda gairebé en temps real de les transferències fetes amb targeta de crèdit a mesura que avançava el contagi a Nova York, sense que la relaxació de les restriccions en suposés una recuperació immediata; mentre que Goolsbee i Syverson (2021) van aprofitar dades anonimitzades procedents de telèfons mòbils i la variància entre fronteres estatals als EUA per contrastar què afectava més les decisions individuals: les normes o el contagi. És a dir: si en zones amb el mateix risc epidemiològic però lleis diferents la gent variava més o menys el seu comportament que entre zones amb la mateixa llei però diferents incidències de la covid. Van observar que era el virus, més que la norma, el que determinava què feia cadascú.

D’aquesta hipòtesi es desprendria que la millor política econòmica és també la millor política epidemiològica, i viceversa: que les autoritats no s’han de plantejar un dilema entre salut i consum, sinó evitar arribar a aquest punt, tallant les cadenes de contagi i protegint la població amb mesures més quirúrgiques, precises i eficients destinades a aconseguir un resultat semblant al de Noruega, Dinamarca, Finlàndia o l’Uruguai.

Espanya queda al quadrant contrari: en el pitjor dels dos mons. No arriba als extrems del Perú, que és alhora el país amb una previsió de caiguda del PIB més gran i més excés de morts per capita. Però els seus resultats en totes dues dimensions són més negatius que els del Regne Unit, França, Grècia o fins i tot Itàlia, que va patir un xoc epidèmic encara més primerenc que l’espanyol.

Sense ànim que sigui completa, sí que es pot aventurar una llista de factors que hi ha darrere d’aquest resultat. Cadascun apunta a un camí de reforma necessària.

Una economia formada per sectors vulnerables. En el pla material, la producció i el consum espanyols estan abocats amb una intensitat particular a sectors molt afectats en una pandèmia: l’hostaleria en general i el turisme en particular, articulats en microempreses entre les quals és fàcil que un problema de liquiditat es transformi en poc temps en un de solvència. Això explicaria la bretxa que hi ha entre el punt de caiguda del PIB “esperat” per a Espanya i el previst per l’FMI o el resultat final (que ara per ara és una mica més amunt, en l’11%). Aquesta distància s’explica en bona mesura per la fragilitat de la nostra dinàmica econòmica davant de xocs com aquest. La potència dels Fons de Recuperació que arriben de Brussel·les precisament arran de la crisi derivada de la pandèmia s’hauria d’orientar amb la màxima precisió a reduir aquesta bretxa, amb inversions que vagin més enllà de l’estímul immediat (“mindless stimulus”, com en va dir l’economista Mariana Mazzucato) i se centrin en la creació de valor sostenible i resilient a llarg termini.

Manca de reacció epidemiològica ràpida i coordinada. Pel que fa a la dimensió sanitària, Espanya va ampliar la seva capacitat de proves i de rastreig de casos, però ho va fer molt després del desbordament que va suposar la primera onada, a la qual es va enfrontar amb la perspectiva errònia que no caldria un desplegament epidemiològic massiu. També es va endarrerir (en línia amb altres països, i fins i tot amb organismes internacionals) en l’adopció de la mascareta com a protecció de primera línia, ignorant el principi de precaució que determina que, si el cost d’una mesura és conegut i insignificant i el seu benefici és incert però potencialment elevat, el lògic és adoptar-la com més aviat millor mentre se’n confirma l’efectivitat. Aquestes i altres lentituds en l’adopció de mesures tenen a veure amb un sistema de decisió en salut pública el tret principal del qual, més que la descentralització, és la descoordinació, travessat pel partidisme i les bretxes territorials.

Càlculs excessivament optimistes en la desescalada. La mateixa lògica va travessar la desescalada, quan el Govern central va deixar de tenir competències d’emergència i les va retornar a poc a poc a les comunitats autònomes. El problema no va ser inherent a la descentralització, sinó a la dimensió partidista que aquesta adquireix a Espanya. Això es va sumar al retard en les capacitats epidemiològiques per produir una il·lusió col·lectiva de falsa seguretat que va desembocar en un dels rebrots més primerencs d’Occident, cosa que va facilitar l’acumulació de casos i morts des de més aviat.

Els dos punts anteriors indiquen la necessitat de reconsiderar profundament el sistema de salut pública a Espanya per crear un mecanisme més coordinat, àgil i eficaç en la presa de decisions i l’execució epidemiològica.

Error en la protecció de la gent gran dependent. La majoria de les morts de la primera onada del virus es van produir entre persones que vivien en residències. La sort va jugar en contra d’Espanya, és cert, però no ho és menys que un país amb un envelliment de la població tan elevat hauria de dissenyar la seva xarxa de protecció de manera que eviti tant com sigui possible els efectes d’una espurna de contagi. De la mateixa manera que Espanya és conscient que afronta un risc d’incendis més gran que els seus veïns a causa del clima i la seva política pública és d’acord amb aquest tret, el sistema de dependència s’hauria de reconsiderar per minimitzar la probabilitat que una cosa com aquesta torni a passar tard o d’hora.

Amb una economia més diversificada i resistent, uns mecanismes de salut pública més autònoms i coordinats, i un sistema de protecció més curós amb els seus espais de vulnerabilitat, és molt possible que Espanya es trobés en un quadrant diferent del que ocupa. La política pública a mitjà termini podria utilitzar aquest objectiu com una de les seves brúixoles, perquè preparar-se per a la propera pandèmia (o per al que queda d’aquesta) és una excusa tan bona com qualsevol altra per preparar-se davant la incertesa.

——–

Chetty, R.; Friedman, J.; Hendren, N.; Stepner, M.; The Opportunity Insights Team (2020). “The Economic Impacts of COVID-19: Evidence from a New Public Database Built Using Private Sector Data”.

Goolsbee, A.; Syverson, C. (2020). “Fear, lockdown, and diversion: Comparing drivers of pandemic economic decline 2020”. Journal of Public Economics, Volume 193, January 2021, 104311