La manca d’habitatge assequible bloqueja la sortida de famílies monomarentals dels programes d’inclusió social

Millorar la situació laboral no sempre és suficient perquè una família monomarental pugui deixar un programa d’habitatge social. Els preus del lloguer i les barreres d’accés a algunes alternatives públiques dificulten mantenir l’estabilitat assolida durant l’acompanyament. Així ho assenyala l’informe La feminització de la pobresa. La monomarentalitat com a factor d’increment del risc d’exclusió residencial, elaborat per l’Observatori de l’Habitatge Digne de l’Institut d’Innovació Social d’Esade, en col·laboració amb Hàbitat3 i la Fundació Habitatge Social.

La recerca, basada en entrevistes a 48 dones en situació de vulnerabilitat a Barcelona i la seva àrea metropolitana, unes ateses per totes dues entitats i d’altres en situació d’ocupació d’habitatge, identifica la manca d’una política pública de sortida que connecti els programes d’habitatge d’inclusió social amb una solució residencial duradora. Les professionals participants descriuen, entre altres casos, el d’una família amb ingressos estables i indefinits que fa més d’un any que no pot sortir del programa per les dificultats d’accés al lloguer i la discriminació per origen.

Segons Ignasi Martí, director de l’Observatori de l’Habitatge Digne d’Esade, “moltes famílies queden atrapades entre un mercat de lloguer que no poden pagar i uns recursos públics els requisits dels quals no s’ajusten a la seva situació. Els programes socials poden proporcionar estabilitat i acompanyament, però garantir una sortida cap a un habitatge assequible requereix una resposta estructural i coordinada de les polítiques públiques d’habitatge i drets socials”.

Les barreres també afecten l’accés a l’habitatge públic

L’informe assenyala que els ingressos mínims exigits per accedir a determinats habitatges de protecció oficial poden deixar fora llars amb un únic ingrés i menors a càrrec. Proposa ajustar la renda efectiva mitjançant ajuts que permetin accedir-hi amb ingressos més baixos sense imposar un esforç econòmic inassumible. També recomana ampliar el parc assequible i establir vies preferents de transició des dels programes del tercer sector cap a l’oferta pública, amb finançament estable de l’acompanyament durant el procés d’inclusió i continuïtat després de la sortida quan sigui necessària. Les entitats socials i els ajuntaments proporcionen allotjament i suport, però no poden resoldre per si sols la manca estructural d’habitatge assequible.

Un sensellarisme que roman ocult

Abans d’accedir a un programa o arribar a una situació d’ocupació, les participants relaten recorreguts per cases de familiars i amistats, habitacions rellogades, pensions i hotels concertats pels serveis socials. Evitar el carrer per protegir els seus fills no significa disposar d’una llar estable: pot implicar dependre de xarxes fràgils o mantenir convivències difícils.  

La violència masclista apareix en una part significativa dels relats. Trencar amb una parella agressora pot suposar perdre l’habitatge i afrontar el lloguer i les cures amb un únic ingrés. Algunes dones descriuen l’ocupació com l’única alternativa per no quedar-se al carrer amb els seus fills. Però els relats també mostren dones que despleguen estratègies actives per protegir els seus fills i filles, davant l’escassa corresponsabilitat de l’altre progenitor. “Si jo no ho faig, ningú no ho farà per mi”, resumeix una de les participants. Aquesta capacitat de resistència, però, té un cost psicològic i posa de manifest la necessitat de reforçar el suport especialitzat.

L’estudi adverteix que aquestes formes d’exclusió residencial no sempre queden reflectides en les estadístiques ni troben resposta en els circuits d’atenció. Per això, proposa reconèixer expressament la monomarentalitat en els plans i barems d’habitatge, adaptar els criteris d’accés i reforçar la coordinació amb els recursos d’atenció a la violència masclista.

Els buits de protecció poden dificultar la incorporació a l’ocupació

La necessitat de compatibilitzar la feina amb les cures condiciona les oportunitats laborals d’aquestes dones, mentre que la manca d’un segon ingrés dificulta assumir el lloguer. A això s’hi afegeixen discontinuïtats en la protecció econòmica quan un intent d’inserció laboral no prospera. Segons les professionals entrevistades, quan una mare accepta una feina que finalment no es consolida, la reactivació de la Renda Garantida de Ciutadania es pot endarrerir fins a cinc mesos. L’informe recomana corregir aquest buit per evitar que la família es quedi sense ingressos essencials i vegi compromesos el pagament de l’habitatge i la cobertura de necessitats bàsiques.

L’habitatge estable també és una política d’infància

Les participants descriuen l’accés a un habitatge estable com un punt d’inflexió: permet reorganitzar la vida quotidiana, reprendre la formació, buscar feina amb menys urgència i enfortir els vincles amb l’entorn. Les mares també relaten millores en el benestar emocional, la socialització i l’experiència escolar dels seus fills i filles. Per això, la recerca proposa que la infància sigui un objectiu propi de les polítiques d’habitatge, a més d’un criteri per prioritzar sol·licituds. Garantir la continuïtat d’una llar estable és també una manera de protegir les oportunitats de desenvolupament dels menors i contribuir a prevenir la transmissió intergeneracional de la pobresa.