L’estretor de l’economia mundial
Des del tancament de l’estret d’Ormuz el passat mes de març, s’han perdut cada dia 10,1 milions de barrils de petroli. És un xoc energètic d’una gran magnitud: la xifra és superior a la causada per la revolució iraniana de 1979, per l’embargament del petroli per part dels països àrabs el 1973 o per la invasió de Kuwait per part de Saddam Hussein el 1990.
A MÉS, PER L’ESTRET D’ORMUZ hi passa un percentatge rellevant del comerç mundial de matèries primeres clau. En el seu informe anual sobre les matèries primeres, el Banc Mundial calcula que el tancament d’Ormuz durant els mesos d’abril i març, inclús comptant amb la seva gradual obertura a partir d’aquest mes de maig, provocarà un augment del 24% en el seu índex dels preus energètics de l’any 2026. Els preus dels fertilitzants augmentaran un 31% i els de la urea, una matèria primera vital per a la indústria química, la farmacèutica i la producció de fertilitzants, ho farà un 60%.
EL PREU DELS ALIMENTS només augmentarà un 2% aquest any gràcies a la utilització dels estocs acumulats l’any 2025, però si l’estret es manté tancat més temps de l’esperat, el proper any 2027 els preus dels aliments podrien pujar molt més. Els països amb ingressos baixos experimentarien problemes seriosos després que aquest any ja seran els més afectats per l’augment dels preus energètics i, especialment, del preu dels fertilitzants. I s’està materialitzant un nou problema: l’escassetat. Fins ara, s’han fet servir les existències acumulades de matèries primeres o les que arribaven en vaixells que van poder passar per Ormuz just abans de la crisi. Aquests vaixells ja han arribat tots a port. I l’excés de demanda provocat per l’escassetat s’elimina amb augment de preus i menys activitat, és a dir, amb inflació i recessió.
HI HA VUIT REFINERIES del golf Pèrsic que han deixat de produir. Així, no tan sols han deixat de passar per Ormuz petroli i gas liquat sinó també altres productes refinats. Gasolines, dièsel, nafta, combustible per a avions que anaven directament a les cadenes de producció d’Àsia i Europa i que no tenen un substitut fàcil d’aconseguir.
ELS PRIMERS SIGNES D’ESCASSETAT s’observen ja en el combustible per a avions i en el dièsel. Però es podrien observar aviat en altres matèries primeres com l’heli, un component imprescindible per a la producció de xips, i en metanol, fosfats, urea, amoníac i sofre, necessaris per produir fertilitzants artificials.
LES BORSES i altres mercats de capitals han continuat evolucionant bé, i s’observa un cert optimisme econòmic. Sembla que es dona per descomptada una solució ràpida del problema. Però si no s’aconsegueix aviat un alto el foc estable, els preus de totes aquestes matèries primeres, que tenen una demanda inelàstica, pujarà de forma sostinguda. Quan aquestes matèries s’incorporin a les cadenes de producció, la inflació s’estendrà per tota l’economia. I si els bancs centrals han d’apujar els tipus d’interès s’accentuarà l’efecte recessiu de tot plegat. Ens trobaríem immersos en una greu crisis energètica. El fantasma de l’estanflació, que tants problemes va causar a la dècada dels setanta, observa detingudament el vaixells aturats a les proximitats d’Ormuz.
EL CONFLICTE A L’IRAN ha fet evident que, malgrat totes les tendències a la desglobalització, l’economia mundial encara està molt connectada. I les interconnexions són crucials per a la bona evolució econòmica. També fa evident la creixent necessitat de basar més l’economia mundial en les energies renovables. Sobretot perquè no podem donar per fet que els Estats Units seguiran sent un proveïdor fiable d’energia fòssil. Aquests darrers mesos, han aportat oferta addicional per compensar les menors exportacions procedents del golf Pèrsic. Però les vel·leïtats geoestratègiques de Trump també li podrien fer jugar, en el futur, la carta contrària.