Branko Milanovic a ESADE: "Equilibrar la qualitat de l'educació és bàsic per reduir la desigualtat"
“L’accés garantit a l’educació ja no és la recepta màgica contra la desigualtat, com ho era anys enrere a Europa i als Estats Units. Ara ja no són tan decisius els anys d’educació que l’estat pot garantir, sinó aconseguir equilibrar la qualitat d’aquesta educació, ha assenyalat Branko Milanović, professor presidencial visitant del Graduate Center de la City University of New York i investigador sènior de la LIS, en una nova sessió del cicle Big Challenges, titulada “La desigualtat i els seus efectes, que ha reunit en una conversa aquest expert destacat en desequilibri econòmic mundial i Javier Solana, president d’ESADEgeo-Center for Global Economy and Geopolitics.
“Avui, la classe mitjana està en crisi als països desenvolupats i, en canvi, està emergent a les potències asiàtiques en via de desenvolupament, com ara la Xina o l’Índia. A escala política, això es planteja com una confrontació, cosa que ens genera un problema moral, ha apuntat Javier Solana. En aquest sentit, Milanović ha destacat que “si interpretéssim el gràfic sobre la distribució de la riquesa al món com si fos un sol país, no seria gaire problemàtic. El problema és que el gràfic és global, mentre que les polítiques es prenen a escala nacional.
Vers un capitalisme igualitari
Milanović ha apuntat la necessitat de “redefinir els objectius de les societats des del punt de vista socialdemòcrata, amb l’objectiu de “aconseguir que les distintes dotacions econòmiques siguin més equitatives i no hi hagi diferències tan marcades entre els empresaris i els treballadors. “Hem d’aconseguir un capitalisme igualitari en què la riquesa es distribueixi d’una forma més equitativa i en què es depengui menys de l’estat del benestar, ha assenyalat.
Sobre la possibilitat de fiscalitzar els impostos de l’1 % més ric del món a escala global, Milanović ha explicat que “no hi ha cap una institució global que ho pugui regular. Són els estats els qui tenen l’obligació de gestionar-ho; ningú més no ho pot fer.
La renda bàsica universal, una distòpia
El professor Milanović no s’ha mostrat partidari d’establir una renda bàsica universal per resoldre els problemes de la desigualtat, “tant per motius econòmics com ideològics. “Econòmicament, els estats ja disposen d’uns salaris bàsics garantits en determinades condicions (per exemple, en cas d’atur o de pobresa extrema). La renda bàsica universal deixaria de ser temporal o d’estar vinculada a una condició determinada, i això no seria sostenible. D’altra banda, no m’entusiasma la idea d’un món en què el treball deixi de ser una forma de autorealització per als ciutadans. Imagino un escenari distòpic en què el 60 % de la població no treballaria i el 10 % serien empresaris amb un nivell d’ingressos molt elevat. Considero que és millor tenir uns salaris raonables i bones ocupacions per a molta gent que tenir un percentatge molt alt de la població depenent d’un salari mínim garantit i un percentatge molt baix amb uns ingressos molt alts.
Àfrica, la nova Àsia?
“Podem predir el creixement d’Àsia o d’Europa, però és molt difícil predir què passarà amb Àfrica. Serà la nova Àsia? És una possibilitat. Alguns premis Nobel d’Economia van assegurar que Àsia mai no es desenvoluparia, però ara s’ha demostrat que estaven equivocats. Ningú no va veure venir la Xina. Ningú no va veure venir el final del comunisme. En canvi, amb relació als problemes derivats de la immigració al continent africà, el professor Milanović ha assegurat que “no és un fet que es pugui solucionar els propers cent anys. I ha conclòs que “les polítiques migratòries europees haurien d’estar concebudes no a cinc anys vista, sinó a cent anys vista.
