Viure versus sobreviure: quan tenir casa no significa tenir llar

Parlar d’habitatge sovint es redueix a una idea bàsica: tenir un sostre sota el qual protegir-se. Tanmateix, aquesta visió és insuficient per comprendre la realitat de milions de persones. Tenir una casa no sempre significa viure amb dignitat. Per a moltes persones, «tenir habitatge» s’ha convertit en una manera de sobreviure més que no pas de viure plenament. Però com es connecta això amb un tema tan quotidià com l’habitatge? Per què pensar en cases i llars quan parlem de justícia social? La resposta és entendre que tenir una casa no sempre significa viure amb dignitat.

Quan pensem en una casa, el primer que ens ve al cap és un espai físic: parets, sostre, una adreça postal. Tanmateix, una llar implica molt més: seguretat emocional, estabilitat, pertinença i un entorn on una persona pot descansar, créixer i construir la seva vida. L’any 2026, moltes persones tenen una estructura on viure, però no tenen les condicions que permeten viure realment. La precarietat habitacional, situacions com lloguers extremadament cars, contractes temporals, habitatges en mal estat o ubicacions perifèriques sense serveis bàsics, converteixen l’habitatge en un espai de tensió constant. Moltes persones viuen amb por de perdre el seu lloc, amb estrès per pagar el lloguer o amb ansietat per les condicions d’insalubritat. Això és especialment visible en contextos urbans, on el cost de l’habitatge ha augmentat més ràpid que els ingressos de la població.

CONTINUAR LLEGINT (article en castellà)

Article de Raluca Budian, directora associada de l’Observatori d’Habitatge Digne de l’Institut d’Innovació Social d’Esade, publicat a Ethic.