En els darrers anys han sorgit propostes immobiliàries que permeten comprar una habitació dins d’un pis compartit, gairebé com si es tractés d’un producte independent de la resta de la llar. El que fa tot just una dècada hauria semblat una ocurrència marginal o fins i tot un símptoma de desesperació, avui comença a presentar-se com una opció «moderna», «creativa» o, encara pitjor, «realista» davant els preus desorbitats de l’habitatge. I aquesta normalització tan ràpida hauria de preocupar. No perquè qui accepta aquesta fórmula estigui cometent un error individual, sinó perquè la mateixa societat comença a veure raonable una cosa que, en essència, no ho és.

L’habitatge sempre s’ha entès com un espai on una persona o una família pot viure amb un mínim d’estabilitat, privacitat i autonomia. Proposar la compra d’una sola habitació, amb cuina, sala d’estar i banys compartits amb desconeguts, suposa un retall dràstic d’aquesta idea. La llar deixa de ser una unitat completa i passa a reduir-se a una habitació i un passadís. L’habitatge sencer, allò que sempre s’ha considerat un dret bàsic, queda implícitament reservat per a qui es pugui permetre pagar el preu inflat del mercat. Aquesta operació transmet un missatge implícit però molt clar: «Si no pots pagar un habitatge digne, almenys podràs ser propietari d’una habitació». La propietat, en aquest context, es converteix en un consol simbòlic, una mena de placebo que aparenta seguretat però que no garanteix allò que històricament ha justificat el valor d’una llar: autonomia, estabilitat i un espai propi en el sentit ple de la paraula.

SEGUIR LLEGINT (Article en castellà)

Article publicat a Expansión.
Foto de Guillaume TECHER a Unsplash.