La cara que no volem veure, però que té nom i cognoms

Ningú no es declara aporòfob, però el rebuig a les persones pobres forma part de la nostra vida quotidiana: es manifesta en la persona que acaba dormint al carrer per manca de recursos i en la pregunta que ens fem sobre què deu haver fet per acabar en aquesta situació.

Durant molt de temps, qui sentia rebuig envers una persona pobra ni tan sols tenia una paraula per anomenar allò que feia. Podia dir-ne prudència, seguretat, ordre públic. Qualsevol terme que permetés justificar aquest rebuig. Podia anomenar-ho de qualsevol manera menys pel que era. La filòsofa Adela Cortina va haver de recórrer al grec antic, ápōros, sense recursos, sense sortida; phóbos, por, per encunyar el 1995 una paraula que avui es repeteix en fòrums, informes i sobretaules: aporofòbia.

No és el mateix que la xenofòbia, tot i que totes dues solen anar de bracet. L'estranger que arriba amb inversions, amb un passaport de futbolista o amb petrodòlars no genera necessàriament rebuig. Qui pot despertar menyspreu és qui arriba amb les mans buides, qui sembla que no té res a oferir a canvi. Per això, l'aporofòbia no és, com recordava Rafael Ruiz de Gauna en l'obertura de la trobada Mirades sobre l'aporofòbia, organitzada per l'Observatori de l'Habitatge Digne d'Esade, l'Institut d'Innovació Social i IQS, en col·laboració amb la Fundació ”la Caixa”, un simple malestar davant la pobresa com a problema abstracte. És una cosa més íntima i més incòmoda: és la manera com mirem una persona pobra concreta i decidim, gairebé sense adonar-nos-en, si mereix ser tractada com algú amb dignitat o com una amenaça, una càrrega, una molèstia.

Continuar llegint (article disponible en castellà i anglès)

 

Article publicat a Esade Do Better