La bretxa de gènere en els exàmens d’accés: el cas del MIR, i què podem fer per reduir-la

Els exàmens competitius són objecte d’un debat intens tant públic com científic, ja que distribueixen oportunitats basades en el mèrit de les respostes i poden penalitzar certs perfils. En aquest insight s’analitza detalladament un dels casos més paradigmàtics: el del MIR a Espanya, una prova altament competitiva que determina el futur laboral de més de 10.000 metges l’any, i el seu efecte en la igualtat de gènere. Per fer-ho, es van utilitzar tres estudis recents que van examinar informació individual de les proves del MIR dels últims anys: Conde-Ruiz et al. (2020), Díez-Rituerto et al. (2023) i Sunyer (2023).

Aquests estudis mostren que, tot i que a la part baixa de la distribució de resultats del MIR les dones superen els homes amb la mateixa nota d’expedient, a la part alta les dones obtenen pitjors resultats. En la convocatòria del 2022, les dones amb les notes més altes van obtenir fins a 3 punts menys que els homes amb el mateix expedient. Aquesta diferència equival a entre 500 i 600 posicions en el rànquing final, cosa que significa que les dones van obtenir especialitats menys demandades que els homes: aquesta diferència equival a la que hi ha entre Cardiologia (la 3a especialitat a exhaurir-se) i Oftalmologia (la 6a).

Els estudis permeten explicar de manera encertada aquest fenomen. En particular, s’ha trobat el següent:

1. Part d’aquesta bretxa podria ser atribuïble a una propensió més gran de les dones a deixar preguntes en blanc: tot i que en teoria el sistema de puntuació està pensat perquè al candidat li sigui indiferent deixar una pregunta en blanc o respondre-la a l’atzar, quan es pot descartar almenys una de les opcions disponibles al test aquesta equivalència es trenca, i es recompensa implícitament qui s’arrisca quan pot descartar almenys alguna de les alternatives. Això és més freqüent entre els homes.

2. El context extern també és important: com més competitiva és la prova (és a dir, com més candidats hi ha en comparació amb el nombre de places), pitjor és el rendiment de les dones en comparació amb els homes. Això és especialment cert entre els candidats amb millors resultats.

3. Els dos fenòmens anteriors es reprodueixen amb claredat en analitzar el cas dels repetidors (22% del total de candidats), en què s’observa que, efectivament, les dones són més propenses a deixar respostes en blanc, cosa que fa que incrementin menys la nota en comparació amb els homes repetidors.

Atesos els resultats d’aquests estudis, que troben ressò en evidència comparable per a exàmens d’accés similars, per afrontar la bretxa derivada del format suggerim reconsiderar la penalització dels errors en aquest tipus de proves per promoure la igualtat de gènere.

→ Una solució que permet continuar mesurant les diferències entre els candidats amb més nota, i que es podria extrapolar a altres exàmens, seria un sistema de pèrdua de punts en què les preguntes en blanc o incorrectes penalitzen, i els candidats comencen amb la màxima puntuació possible.

Dues mesures addicionals que podrien ajudar a assolir aquest objectiu, relacionades amb el context en què tenen lloc aquesta mena de proves, són:

1. Reduir el pes d’aquest tipus d’exàmens en la nota final de selecció.

2. Millorar la coordinació entre el nombre de graduats (en Medicina o en altres
carreres) i el nombre de places creades en el sector públic.