Idees clau

→ El 29% de les llars a Espanya són unipersonals, una mica per sota de la mitjana europea (37%) però amb una tendència a l’alça en un grup concret: el creixement es concentra en els menors de 65 anys, especialment en el tram de 35 a 45, que passa de l’11,2% al 13,1% entre 2022 i 2025.

→ La proporció de llars unipersonals menors de 65 amb dificultats per arribar a final de mes ha escalat fins al 30% des de 2020, mentre que els majors de 65 es mantenen per sota del 20%.

→ Per a les llars unipersonals menors de 65 amb renda baixa, el cost residencial frega o supera el 60% dels ingressos als grans països europeus, molt per sobre del llindar de sobrecàrrega del 40%: és la “prima de solitud”.

→ L’asimetria generacional es reforça pel règim de tinença: a Espanya (i Itàlia i Portugal) una proporció molt alta de majors de 65 són propietaris sense hipoteca, mentre que els joves es reparteixen entre lloguer i propietat amb hipoteca. En canvi, a Alemanya o als Països Baixos el lloguer és majoritari de manera homogènia entre generacions.

→ A Espanya, a més, la mitjana d’habitacions de les llars unipersonals supera les 4, enfront de les 3 de la resta de països europeus analitzats, i el patró es repeteix a totes les CCAA.

 

Viure sol ja no és l’excepció. El 2024, al voltant del 37% de les llars de la Unió Europea eren persones que vivien soles sense fills, el tipus de llar més nombrós de tota la Unió. Com mostra el gràfic, Espanya s’aproxima a aquesta mitjana amb un 29% de llars unipersonals, però acumula una bretxa de 13 punts percentuals respecte d’Alemanya o França. En canvi, a Espanya el tipus de llar més freqüent és el que Eurostat classifica com a “altres tipus”, que agrupa dos o més adults que no formen parella (fills adults que conviuen amb els pares o persones que comparteixen habitatge), un reflex de les dificultats d’emancipació. Tot i així, el 29% és una xifra considerable i en ascens.

Com il·lustra el gràfic següent, en cinc dels sis països analitzats els menors de 65 anys són majoria dins de les llars unipersonals, i Espanya destaca com l’únic on el seu pes ha crescut de manera sostinguda en els últims tres anys. No es tracta d’un fenomen marginal ni recent: entre 2015 i 2024, les llars unipersonals sense fills van créixer a Europa un 16,9%, gairebé el triple que la resta de tipologies (Eurostat, 2025). A Espanya, l’INE projecta que el 2039 una de cada tres llars serà unipersonal (INE, 2024).

En desagregar per grups d’edat, el creixement de les llars unipersonals es concentra principalment en el tram de 35 a 45 anys, que passa de l’11,2% al 13,1% entre 2022 i 2025. Entre els més joves, de 18 a 35 anys, l’augment és menor —del 5,3% al 6,4%—, però s’ha d’interpretar en el context de les dificultats d’emancipació que travessa aquest grup a Espanya. De fet, només un terç dels joves espanyols estava emancipat el 2025, el mínim històric de la sèrie de la mateixa Enquesta de Condicions de Vida. Es podria dir, doncs, que dels pocs que aconsegueixen emancipar-se, una part creixent ho fa per formar una llar unipersonal.

Estar sol multiplica el cost de l’habitatge

En desglossar per majors i menors de 65, emergeix una fractura que es repeteix en tots aquests països europeus: a Espanya, Alemanya, els Països Baixos i França, les llars unipersonals menors de 65 anys tenen sistemàticament més dificultats per arribar a final de mes que les majors. En el cas d’Espanya, aquesta bretxa té a més una trajectòria preocupant: des de 2020, la proporció de llars unipersonals menors de 65 anys amb dificultats ha escalat fins a prop del 30%, mentre que la dels majors de 65 s’ha mantingut per sota del 20%. Aquest patró no implica que els majors estiguin exempts de vulnerabilitat econòmica, sinó que els menors presenten una dificultat desproporcionada que mereix atenció específica.

Una part important d’aquesta dificultat es pot explicar pel pes de l’habitatge sobre els ingressos. Com mostra el gràfic següent, per a les llars unipersonals menors de 65 anys amb ingressos baixos —per sota del 60% de la mediana—, el cost de l’habitatge s’acosta al 60% dels seus ingressos o el supera en els sis països analitzats, molt per sobre del llindar del 40% a partir del qual Eurostat considera que hi ha sobrecàrrega. Fins i tot entre els de renda alta, l’esforç ronda el 20-25%. Una característica estructural de les llars unipersonals explica el diferencial: els costos fixos de la llar —lloguer, subministraments, comunitat— recauen íntegrament sobre una sola persona, sense possibilitat de repartir-se. La literatura anomena aquest fenomen “prima de solitud”.

Tanmateix, en tots els països analitzats, les llars de renda baixa menors de 65 anys destinen a l’habitatge una proporció dels seus ingressos considerablement més gran que les majors, cosa que reflecteix que la bretxa generacional no és un fenomen exclusivament espanyol. A Espanya aquesta diferència és especialment marcada, fet que apunta a dos factors que es reforcen mútuament. D’una banda, el sistema de pensions actua com un estabilitzador de rendes per a les llars grans, i en redueix la vulnerabilitat relativa davant dels costos d’habitatge. De l’altra, com reflecteix el gràfic de tinença, a Espanya una proporció molt elevada de llars grans són propietàries sense hipoteca (la més alta dels països analitzats juntament amb Itàlia i Portugal), cosa que redueix o elimina directament la seva despesa en habitatge. Les llars joves, en canvi, es reparteixen entre el lloguer de mercat i la propietat amb hipoteca, i assumeixen costos corrents elevats en un context de preus a l’alça i sense el coixí patrimonial que caracteritza les cohorts de més edat. Aquesta asimetria no és només una fotografia del present: els qui avui són joves adults de lloguer acumulen anys d’esforç sense construir patrimoni immobiliari, mentre que els qui van accedir a la propietat en dècades anteriors veuen com es revaloritza el seu actiu: una “trampa intergeneracional de l’habitatge” (EsadeEcPol, 2025). Convé precisar, no obstant això, que aquesta trampa no afecta tothom per igual: els qui tenen suport familiar o ingressos més alts poden accedir a la propietat i escapar-ne, cosa que afegeix una dimensió de desigualtat interna dins del mateix grup de menors de 65 anys.

Habitatges sobredimensionats

L’escassetat d’oferta d’habitatge agreuja la penalització per a les llars de rendes baixes, en la mesura que obliga moltes llars unipersonals a costejar habitatges cada vegada més cars. Però el problema no és només de preu: és també de disseny. El parc residencial europeu es va construir majoritàriament quan la llar tipus era una família de diversos membres, i aquesta herència continua condicionant el que avui està disponible al mercat. Les llars unipersonals no només paguen més per persona; en molts casos paguen per espai que no necessiten, perquè l’oferta d’habitatges petits i assequibles és estructuralment insuficient.

Les dades sobre la mida dels habitatges habitats per llars unipersonals il·lustren precisament aquesta desconnexió entre oferta i demanda. Com mostra el gràfic següent, el nombre mitjà d’habitacions —definit per Eurostat com a cambres d’ús exclusivament residencial, excloent-ne cuines i banys— ronda les 3 a la majoria dels països analitzats. Espanya constitueix una excepció notable, amb una mitjana superior a 4 habitacions, cosa que suggereix que una part important de les llars unipersonals espanyoles viu en habitatges sobredimensionats respecte de les necessitats que podria tenir una llar unipersonal.

El desglossament per comunitats autònomes confirma que el sobredimensionament és un patró estructural que es repeteix a tot el territori: en cap CCAA la mitjana de les llars unipersonals baixa de les 4 habitacions. La bretxa respecte d’altres tipus de llar és a més relativament constant a totes les regions, cosa que apunta a un desajust del parc residencial espanyol més que a dinàmiques locals específiques. Castella-la Manxa, Galícia i Castella i Lleó presenten les mitjanes més elevades, mentre que Canàries i Madrid se situen a l’extrem inferior, tot i que fins i tot allà el valor ronda les 4 habitacions.

Viure sol suposa, en les condicions actuals, una càrrega econòmica desproporcionada. El pes del cost de l’habitatge sobre els ingressos, la concentració creixent en el lloguer, un parc residencial que no s’ajusta a les demandes i les barreres d’accés a la propietat configuren un problema estructural que transcendeix les decisions individuals. Abordar-lo requereix actuar sobre l’oferta:

  • Orientar la nova construcció cap a tipologies ajustades a la demanda real. Mentre el parc residencial continuï dominat per habitatges dissenyats per a llars familiars, les llars unipersonals continuaran pagant per espai que no necessiten.
  • Facilitar la segregació de grans habitatges en zones d’alta demanda. Incentivar fiscalment o administrativament la divisió d’habitatges de grans dimensions (especialment els de més de 150 m² en centres urbans) permetria ampliar l’oferta d’unitats petites sense necessitat de nova construcció.
  • Augmentar l’oferta de lloguer social o assequible específicament adreçada a llars unipersonals.

Referències

Eurostat. (2025). Household composition statistics. Statistics Explained. European Commission.

Eurostat. (2025). Living conditions in Europe – housing. Statistics Explained. European Commission.

EsadeEcPol. (2024). Radiografía de la evolución de los patrimonios de los hogares en España. EsadeEcPol Brief.

Instituto Nacional de Estadística. (2024, 24 de juny). Proyección de hogares. Años 2024-2039 [Nota de premsa]

Continguts relacionats
Compartir