Esade llança un indicador per mesurar la qualitat de l’habitatge digne a Espanya i alerta de la normalització de la precarietat habitacional

La manca d’habitatge assequible, la precarietat residencial i l’escassetat d’alternatives han convertit l’accés a un habitatge digne en un repte estructural a Espanya. Però l’habitatge digne no és només un espai físic; és també un entorn que permet a les persones tenir control de la seva vida i autonomia. Aquesta capacitat de decisió és clau per reforçar la identitat, el benestar i el desenvolupament integral de les persones. Així ho subratlla l’Indicador de l’Observatori de l’Habitatge Digne d’Esade. L’habitatge digne, més enllà d’un sostre, impulsat per l’Institut d’Innovació Social d’Esade.

L'anàlisis de l'Observatorio de Vivenda Digna d'Esade, a partir de dades d'estudis recients com el de Provivienda (‘Prevención y atención de la exclusión residencial: Factores explicativos’, 2023), revela que 5,6 milions de llars espanyoles (el 29,5% de les famílies) no tenen un habitatge digne que els garanteixi la seguretat, l’assequibilitat, l’accés als serveis bàsics i la qualitat ambiental. D’aquestes llars, 3,2 milions (17,6%) pateixen una exclusió residencial greu i 2,3 milions (12,4%) estan en risc de caure-hi. A més, la insatisfacció amb l’habitatge va assolir l’any 2024 el nivell més alt des de la crisi del 2008, amb el 62% de la població descontenta. En aquest context, Ignasi Martí, director de l’Observatori de l’Habitatge Digne de l’Institut d’Innovació Social d’Esade i coautor de l’informe, assenyala que “l’habitatge digne no és només un sostre, sinó la base d’una vida estable i saludable. Sense ella, la desigualtat i l’exclusió social es perpetuen. Per això, és urgent definir què significa un habitatge digne i establir uns criteris clars per avaluar i millorar les condicions residencials”.

Indicador per mesurar l’habitatge digne

L’Observatori d’Esade ha desenvolupat un indicador de l’habitatge digne, una eina integral per avaluar les condicions residencials, prenent en consideració factors essencials com la seguretat, l’estabilitat i l’assequibilitat econòmica, junt amb aspectes bàsics per al benestar. Aquest enfocament estableix les bases per avaluar l’habitatge a Espanya i orientar unes polítiques que garanteixin unes condicions dignes i sostenibles.

El model classifica els factors en dues categories: imprescindibles, com la seguretat a la llar i a la comunitat, l’estabilitat residencial, l’assequibilitat econòmica, l’accés als serveis bàsics i la qualitat ambiental, i importants, que milloren la qualitat de vida sense ser determinants, com la connexió a internet, les zones verdes, el transport públic eficient i l’adaptació al canvi climàtic.

A diferència de la cèdula d’habitabilitat, aquest indicador analitza quatre nivells. A la llar, la seguretat i l’estabilitat econòmica són essencials, mentre que la privacitat es considera rellevant, però no imprescindible. A l’habitatge, l’accessibilitat i la qualitat ambiental són fonamentals. A la comunitat, la seguretat col·lectiva és clau, i l’entorn veïnal hi influeix, encara que no és determinant. A l’entorn residencial, l’accés als serveis bàsics és essencial, i factors com la mobilitat i les zones verdes milloren la qualitat de vida, però no són imprescindibles.

Legitimació de la precarietat

A l’última dècada, el preu de l’habitatge de compravenda ha augmentat un 63% (segons l'Institut Nacional d'Estadística), mentre que el lloguer a ciutats com Madrid i Barcelona és inassolible per a gran part de la població. A més, Espanya compta amb menys amb el 2,5% d’habitatge social, una xifra molt allunyada de països com Àustria (20%) o els Països Baixos (30%), segons dades recollides a l'informe d'Esade a partir de Eurostat i l'Observatori Housing Europe.

L’informe adverteix de la legitimació de la precarietat: la falta d’alternatives obliga moltes persones a acceptar unes condicions indignes, com habitacions compartides o habitatges sense serveis bàsics. Aquesta vulnerabilitat afecta especialment els joves i les famílies monoparentals, agreujant-ne la desigualtat i l’exclusió social.

Recomanacions per a una acció urgent

Malgrat que és reconegut a la Constitució espanyola i a la Declaració Universal de Drets Humans, l’habitatge digne no és tractat com un dret universal a Espanya. El seu impacte va més enllà de l’habitatge en si mateix: l’informe revela que el 40% de les persones en situació d’exclusió residencial greu pateixen ansietat o depressió, cosa que subratlla la necessitat d’actuar amb urgència.

L’Observatori proposa ampliar el parc d’habitatge social seguint els models europeus i la regulació del lloguer per tal de garantir uns preus assequibles i frenar l’especulació. A més, recomana adoptar l’indicador de l’habitatge digne en les polítiques públiques per tal d’avaluar millor les condicions residencials i desenvolupar respostes eficaces.

Sobre l’Observatori de l’Habitatge Digne

L’Observatori de l’Habitatge Digne, impulsat per l’Institut d’Innovació Social d’Esade, en col·laboració amb Fotocasa, Leroy Merlin i Neinor Homes, treballa per generar coneixement i solucions davant dels reptes de l’habitatge a Espanya. La seva missió és promoure el reconeixement de l’habitatge com un dret fonamental, analitzar-ne els reptes, des d’una perspectiva social, internacional i intersectorial, i fomentar el debat i la reflexió per impulsar canvis estructurals en el sector.