La feminització de la pobresa: La monomarentalitat com a factor d'increment del risc d'exclusió residencial
La crisi de l'habitatge no afecta totes les llars de la mateixa manera. Les famílies en què una sola persona assumeix la criança i l'economia domèstica, que en la immensa majoria dels casos és una dona, es troben entre les més exposades a l'exclusió residencial.
Aquest informe, elaborat per l'Observatori de l'Habitatge Digne de l'Institut d'Innovació Social d'Esade en col·laboració amb la Fundació Hàbitat3 i la Fundació Habitatge Social, analitza les trajectòries residencials de 48 dones que sostenen soles les seves famílies a Barcelona i la seva àrea metropolitana, mitjançant entrevistes en profunditat, històries de vida i un grup focal amb professionals d'ambdues entitats.
L'estudi mostra que l'exclusió residencial d'aquestes famílies es construeix en la intersecció entre maternitat en solitari, precarietat laboral, migració i violència masclista. Les seves trajectòries estan marcades per una inestabilitat encadenada: ruptures de parella, impagaments, pujades del lloguer, estades a casa de familiars, habitacions rellogades o hotels concertats pels serveis socials. Es tracta d'un sensellarisme ocult, que no apareix en els recomptes oficials perquè les dones despleguen totes les estratègies al seu abast per evitar que els seus fills i filles acabin al carrer.
L'accés a un habitatge estable d'un programa del tercer sector representa un punt d'inflexió: permet reorganitzar la vida quotidiana, millora el benestar i el rendiment escolar dels menors i retorna la possibilitat de construir un projecte vital. Però l'informe identifica un coll d'ampolla estructural: la sortida. Els requisits d'accés a l'habitatge públic i als recursos d'emergència estan pensats per a llars amb dos sous i deixen fora, precisament, les persones que més els necessiten. El resultat és que les entitats socials i les administracions locals acaben donant resposta a situacions de pobresa severa que haurien d'assumir les polítiques públiques d'habitatge i de drets socials.
L'informe conclou amb un conjunt de recomanacions adreçades a les administracions local, autonòmica i estatal i a les entitats gestores, ordenades segons els obstacles que troba una família monomarental al llarg del seu itinerari: reconèixer la monomarentalitat com a categoria prioritària en els plans d'habitatge; obrir l'accés a la Mesa d'Emergències; adaptar l'habitatge protegit a la realitat del sou únic; garantir una via de sortida des dels programes del tercer sector cap a l'oferta pública; finançar de manera estable l'acompanyament professional, i adaptar les prestacions i el règim d'estrangeria a la maternitat en solitari.
Perquè cap intervenció del tercer sector, per excel·lent que sigui, no pot substituir una política pública d'habitatge que reconegui què significa sostenir una llar amb un sol sou i sense ningú amb qui compartir la criança.