La fractura silenciosa de l’habitatge: quan l’herència importa més que el sou

Hi ha una conversa que es repeteix, amb variants mínimes, en moltes llars del sud d’Europa. Una persona d’entre 30 i 40 anys explica, amb una mescla de resignació i perplexitat, que guanya més que els seus pares a la mateixa edat, però viu pitjor. Treballa, cotitza, estalvia el que pot, i tot i així la possibilitat d’accedir a un habitatge en propietat s’allunya una mica més cada any. Els seus pares van comprar als anys setanta o vuitanta, van acumular un patrimoni sense proposar-s’ho i avui són petits propietaris sense haver-se considerat mai inversors. La pregunta que plana sota aquesta conversa és incòmoda: estem davant d’una crisi de salaris o davant d’alguna cosa més profunda?

La resposta, sostinguda per una evidència creixent, apunta a la segona opció. Espanya i bona part del món occidental estan travessant una mutació silenciosa en la naturalesa de la desigualtat. Durant dècades, el debat redistributiu va girar entorn del treball: bretxes salarials, precarietat laboral, drets sindicals. Aquestes tensions continuen sent reals. Però han quedat eclipsades per una fractura de diferent naturalesa, més difícil d’emmarcar políticament i encara més difícil de revertir: la desigualtat patrimonial, amb l’habitatge com a actiu central.

Continua llegint (article disponible en castellà)

Article de Raluca Budian, directora associada de l’Observatori d’Habitatge Digne de l’Institut d’Innovació Social d’Esade, publicat a Cinco Días.