RSE i treballadors
S'ha celebrat fa poques setmanes una jornada organitzada per DIRSE -Asociación Española de Directivos de Responsabilidad Social de la Empresa (RSE)- en la qual s'han plantejat molt diverses qüestions, totes en la mateixa direcció: com anar assumint que tractar aquests temes sigui quelcom transversal en les pràctiques empresarials i no una mena d'especialitat més o menys perifèrica o cosmètica.
VAL A DIR QUE, DES DEL NOSTRE PUNT de vista, el nivell dels directius que tenen responsabilitat en les àrees de RSE és alt i de qualitat... cosa que de vegades no reconeixen ni les seves pròpies empreses. Ells mateixos són conscients que el principal treball que tenen, en aquests moments, no és enfora les empreses, sinó endins: vers els equips directius i els consells d'administració; vers els seus col·legues d'altres departaments; i vers els treballadors de la seva organització. La nostra experiència docent ens ho confirma: sovint en els nostres cursos sobre aquesta temàtica en programes executius es dóna com a primer resultat... que alguns participants s'assabenten gràcies al curs de l'enfocament en RSE que té la seva pròpia empresa, que desconeixien totalment, malgrat tots els formats avui existents de comunicació interna. Entre altres raons, perquè probablement no és un problema de comunicació interna sinó d'implicació interna.
UN DELS ÀMBITS QUE VAN SUSCITAR més interès en aquesta jornada va ser, justament, el que portava per títol "Les persones com a palanca estratègica de la responsabilitat corporativa". Més enllà de la grandiloqüència d'aquesta retòrica que es porta i que hom creu que fa de bon veure, el problema que tractava era central: com fer que la RSE formi part real i nuclear de la cultura i de les maneres de fer de les organitzacions que diuen assumir-la. I, consegüentment, com fer que els treballadors la facin seva i la considerin creïble.
NO CAL DIR QUE AQUEST REPTE pressuposa una sèrie de punts molt importants, decisius, que no és habitual que es plantegin quan es parla de la RSE interna i on, des del nostre punt de vista, es juga la seva plausibilitat i la seva credibilitat. Les empreses que assumeixen la RSE (tant les que ho fan convençudes, com les que ho fan de manera oportunista) solen, més que no pas comunicar-la, exhibir-la. I, és clar, com fem nosaltres en la nostra vida quotidiana, ensenyen la foto que les fa quedar més guapes. La qüestió de la foto no és menor, atès que les memòries empresarials -que no sol llegir gairebé ningúestan plenes de fotos d'allò més llampants. Però no és d'això del que es tracta, quan hom ha d'abordar internament la RSE.
DES DEL PUNT DE VISTA LABORAL, la RSE comença pel treball decent. Les condicions de treball i la qualitat de les relacions de treball són nuclears si hom vol ser creïble parlant de RSE. Això, per descomptat, implica un mínima equitat retributiva. Però implica també una manera de treballar i relacionar-se: hi ha empreses amb sous de mercat raonables i bones instal·lacions amb una evidència de clima laboral lamentable. En qualsevol cas, cal no oblidar mai que si hi ha un mecanisme de transmissió de valors (i contravalors) indiscutible, aquest és el paquet format per les condicions de treball, el sistema d'incentius i els criteris de promoció interna. Parlar de RSE sense parlar d'això és tocar el violí.
PER AIXÒ VA SER TAN SIGNIFICATIU que un dels punts de coincidència del diàleg que es va establir en aquest sentit fos que un component d'aquesta política fos dir la veritat. Entenguem-nos: no que això fos una novetat en si mateix, sinó la importància de deixar de ser políticament correcte. Va ser molt estimulant escoltar gent diversa reconeixent que la seva pròpia empresa fallava en diversos punts, o assenyalant -no en genèric, sinó en concretque encara li faltava molt de camí per recórrer. Vaja, que no es tracta de quedar bé, sinó de dir la veritat.
EN AQUEST SENTIT, ÉS MOLT RELLEVANT que aquest reconeixement es complementi amb dos criteris més. Per una banda, que la RSE és un procés i, com a tal, el més important és situar el debat sobre qualsevol tema no en abstracte sinó en el moment concret de la perspectiva evolutiva de l'empresa. El que per a unes és ja una realitat adquirida i consolidada, en d'altres és un assoliment encara no significatiu. Però el que també és imprescindible, per una altra banda, és que aquesta adaptació a la realitat de cada empresa, a la seva mida i al sector on opera no sigui una coartada per al conformisme sinó un esperonament per a la transformació empresarial. Al capdavall, en aquest punt el necessari lideratge empresarial no es juga en els discursos ni en els powerpoints promocionals sinó en una trajectòria transformadora que es pugui reconèixer com a tal i no com un mer exercici cosmètic.
