Quin és el nostre problema?
Potser recordin el paper de James Stewart interpretant Charlie Anderson a Shenandoah (doblada com El valle de la violencia). Un vidu amb set fills intenta romandre al marge d'una guerra civil que penetra per tots els intersticis de les seves vides. I ho intenta per diverses raons, palesant que els principis només són clars i preeminents quan es tracta de proclamar-los; però que en l'ambigüitat de les actituds i decisions vitals s'aiguabarregen valors, interessos, passions, afectes i vincles, i és aquest còctel el que configura les trajectòries i les biografies. Per bé que la guerra es desenvolupa a pocs quilòmetres de casa seva, i que tot el seu entorn el pressiona perquè hi col·labori, ell s'hi nega, per una barreja de rebuig a la violència, de no sentir-la com a pròpia (no té esclaus), i de defensa dels seus interessos (la seva vida està centrada en les seves propietats).
DAVANT DE QUALSEVOL INTENT d'involucrar-lo, la seva resposta és invariable: que potser això em concerneix I amb això planteja -i ens plantejala pregunta primera, prèvia, indefugible, de tota vida humana i de tota vida moral: què és el que m'afecta? què és el que m'involucra? on se situen els límits del que considero "el meu voltant" i qui els defineix?
L'ACTITUD DE CHARLIE ANDERSON es veu substancialment modificada el dia que, per error, fan presoner el seu fill. Llavors comença un llarg periple per recuperarlo, en el qual el dolor i la mort impacten també en la seva família. Encara que vulguem mantenir-nos aliens a les circumstàncies en les quals vivim, són elles les que marquen les regles del joc. No podem romandre al marge de la partida que s'està jugant (al nostre món, al nostre país, en la nostra organització, en les nostres relacions), perquè allò a què tanquem la porta d'entrada ens entra per la porta del darrere, especialment quan es tracta de canvis substantius en qualsevol àmbit. L'únic que podem fer és discernir com volem i podem jugar la partida.
L'ITINERARI A LA RECERCA DEL SEU fill és un recorregut pels horrors de la guerra. I allà es marca una decisió que tots hem de prendre algun dia, perquè configura tot un estil de vida: ser observador o testimoni del que s'esdevé. L'observador (de vegades catalogat pels sociòlegs com a silenciós, indiferent o fins i tot indecís) es limita a constatar, a aixecar acta, a transitar des d'una prudent distància... i a allunyar-se i oblidar quan pot o li interessa. El testimoni, en canvi, assumeix allò que veu, ho elabora, ho processa, ho discerneix, s'ho apropia i permet que configuri la seva percepció, la seva sensibilitat i de vegades la seva decisió i acció. El testimoni es fa humà involucrant-se en allò que és humà i conserva viva -com un solc nutrientla memòria del que fa a una vida digna de ser viscuda.
HI HA UNA EXPRESSIÓ COL·LOQUIAL entre nosaltres, que és una arma de destrucció massiva de la humanitat: "Això no és el meu problema." És una frase que un observador la té sempre a la punta de la llengua; en canvi, el testimoni no se la permet mai. Perquè afirmar que alguna cosa (no) és el meu problema és la primera i més autèntica cruïlla moral. Si volem retratar-nos moralment només ens cal fer una llista del que considerem que (no) és el nostre problema davant de tot el que s'esdevé al nostre món, al nostre país, en la nostra organització, en les nostres relacions... Molts dels desacords en parlar de responsabilitat, implicació o compromís, en definitiva, no són deguts a desacords en les definicions, sinó a discrepàncies substantives a l'hora d'establir quin és el nostre problema.
