La guardiola de les pensions
Aquest any ens veurem en l'obligació de tornar a trencar la guardiola per poder pagar les pagues extraordinàries dels jubilats. I això malgrat que l'augment als pensionistes ha estat del mínim fixat pel govern, del 0,25% respecte del 2013.
Malgrat això, però, la despesa prevista per a aquest 2014 de les pensions contributives suposa un increment del 5,4% respecte de l'any passat. Un motiu és l'augment del nombre de pensionistes i l'altre l'efecte substitució, és a dir, que les noves pensions són superiors a les baixes a causa de la mortalitat. Repetirem dèficit, doncs, d'uns 11.000 milions d'euros.
Aquest any tornarem, per tant, a utilitzar els diners del fons de reserva, que disposava de quasi 70.000 milions d'euros i que ara ha baixat als 54.000 milions d'euros, cosa que demostra la gravetat de la crisi.
A l'inici podíem cobrir vuit mesos de pensions i en aquest moment no arribem al mig any. Així, ja apareixen veus que demanen anticipar el factor de sostenibilitat. No deixa de ser un mal símptoma que des de 1985 hàgim hagut de fer quatre reformes del sistema de pensions.
També voldria insistir que la composició de les inversions del fons de reserva ens mostra que més del 90% és deute públic espanyol. Això implica que si necessitem diners hem de vendre el nostre propi deute -una cosa que esperem que facin els inversors estrangersper pures necessitats de tresoreria.
Tanmateix, des d'una òptica de diversificació del risc, no té gaire sentit aquesta concentració, que d'altra banda només s'explica per les dificultats de finançament que ha tingut el país. També és sabut que aquesta composició del fons ha permès obtenir bones rendibilitats l'any passat gràcies a la disminució de la rendibilitat exigida al deute espanyol, que alhora ha fet apujar el preu dels bons.
Però ja no queda gaire més camí en aquest sentit, ja que el bo a deu anys ha baixat del 3% i la prima de risc respecte del bo alemany està en mínims. Sempre hem defensat que no és una mesura higiènica que el fons de pensions inverteixi en títols emesos pel mateix país, ja que en cas de fallida del país el valor del fons cauria dramàticament i no es podria exercir la funció de matalàs de seguretat per al qual va ser dissenyat.
En tot cas, sembla que no cal preocupar-se per aquest tema ja que Espanya col·loca ara les seves emissions de deute a uns tipus històricament baixos, tot i que el deute públic s'acosti al 100%. És una bona notícia. La dolenta seria que ens haguéssim de preocupar a causa de la utilització total del fons i, per tant, de la seva consegüent desaparició.
