Òmicron: el que sabem avui i claus per navegar la pandèmia a partir d’ara

Òmicron suposa un pas crucial en la conversió de pandèmia a endèmia: ens confirma que el SARS-CoV-2 és un virus amb què probablement conviurem durant molt de temps, i les estratègies de política pública s’han d’adaptar a aquesta nova expectativa a mitjà i llarg termini, modulant-se a mesura que el virus reveli la seva capacitat mitjana (encara no ben coneguda) de causar disrupció en la salut pública i en la vida de la ciutadania.

Ara mateix, l’evidència sobre òmicron indica que el virus produeix una malaltia menys greu cas per cas, però la seva capacitat de contagi més gran, fins i tot a persones vacunades (que igualment semblen substancialment protegides contra la malaltia greu), pot generar pics alts de sobrecàrrega del sistema hospitalari i de nombre absolut de morts.

Per gestionar aquests pics, minimitzant-los, i encarrilar una via cap a un equilibri tan favorable com sigui possible per a la societat, suggerim considerar les següents mesures:

→ Esforç màxim en vacunació a curt termini, amb un focus especial en els reforços a la població vulnerable, i una contribució més decidida a la immunització fora d’Espanya.

→ Vigilància atenta a la necessitat d’ajustar les pautes de vacunació a llarg termini a mesura que tinguem millor evidència sobre la protecció de cada vacuna o combinació de dosis per a cada grup de població; sincronitzant les pautes, tant com sigui possible o convenient, amb la immunització periòdica contra altres virus respiratoris (grip); en última instància, adopció de noves vacunes en cas de desenvolupaments reeixits.

→ Reenfocament del testeig i el rastreig per evitar saturar l’atenció primària, anant cap a l’autotesteig amb una oferta més àmplia de tests d’antígens i l’autoaïllament amb suport, amb una millor universalització i finançament de la cobertura de les baixes mèdiques.

→ Ús limitat, extraordinari i idealment reduït de manera progressiva de les restriccions generalitzades a la mobilitat, acotat a llocs i moments amb risc de desbordament hospitalari, començant per llocs poc ventilats amb aglomeracions massives, i prioritzant qualsevol limitació abans que les que tenen més cost social, evitant especialment el tancament del sistema educatiu.

→ Reconsideració dels passaports de vacunació mitjançant l’obtenció de millor evidència que ajudi a observar en quines condicions aquesta restricció sí que suposa un incentiu prou valuós o notable.

→ Millora de l’accés a mascaretes d’alta qualitat (FFP2) i focus en el seu ús en espais tancats i poc ventilats, no oberts; manteniment de l’ús recomanat (no obligatori) limitat a llocs i moments d’alt contagi en el futur.

→ Impuls als sistemes de ventilació amb el focus posat a maximitzar la renovació periòdica de l’aire en llocs públics o privats d’ús públic.

→ Ampliació de les capacitats hospitalàries i d’atenció primària, així com de les científiques, tècniques i d’anàlisi, per gestionar pics alts de virus respiratoris.

La majoria dels punts anteriors estan pensats per alinear-se progressivament amb la resta del portafolis de polítiques de salut pública per a la gestió i minimització de l’impacte dels virus de tipus respiratori que actualment són endèmics, de manera que es pugui ampliar i millorar aquest portafolis a mesura que la societat espanyola hagi augmentat els seus requisits mínims i la seva voluntat d’invertir esforços en aquest front.

Finalment, totes aquestes mesures han d’estar subjectes necessàriament a la recopilació de més i millor evidència no només sobre el virus en les seves noves versions, sinó també sobre les decisions que prenem per combatre’l.