Les set proves de la gestió de fons europeus

Espanya no ha aconseguit una gestió adequada dels fons europeus en els últims anys. Ara, l’arribada dels Next Generation EU (NGEU), juntament amb els fons del nou Marc Financer Plurianual (MFP) 2021-2027, suposa un repte sense precedents que obliga a fer una anàlisi actualitzada dels possibles colls d’ampolla que cal eliminar per millorar-ne l’execució.

A partir de la primera anàlisi que vam publicar en un Policy Brief l’octubre passat, i tenint en compte els avenços puntuals facilitats pel Pla de Recuperació i per la nova normativa per a la gestió de fons, plantegem aquí set proves que haurien de guiar la correcta execució dels fons.

→ Fins ara, l’assignació de fons no ha seguit cap anàlisi prèvia de necessitats d’inversió en l’àmbit estatal ni regional (prova #1). A més, també cal estendre aquest exercici al repartiment dels fons dins de les diferents comunitats autònomes i entitats locals, seguint estratègies de política econòmica i social ben dissenyades i que no estiguin condicionades, com sol passar, per equilibris polítics (prova #2).

→ És habitual que el repartiment de fons es faci en funció del compliment d’objectius de restricció pressupostària més que no pas de la seva rendibilitat econòmica o social. El disseny dels projectes ha de partir de criteris de política econòmica i no exclusivament d’execució pressupostària, tot i que aquesta última marqui límits operatius necessaris (prova #3). Finalment, les decisions d’assignació a projectes específics s’haurien de guiar pel criteri de necessitat d’inversió, evitant caure en biaixos de tipus operatiu que poden acabar produint nous colls d’ampolla (prova #4); per exemple, sobrecarregant determinades unitats de treball.

→ La normativa que regula l’execució i la certificació dels fons europeus és molt més exigent que la de la resta de fons. Aquest desequilibri normatiu explica part de la dificultat en la seva execució, ja que els funcionaris tenen una clara preferència per gestionar els fons no europeus. Els esforços reguladors haurien de reduir aquesta bretxa (prova #5).

→ El control de l’execució està sobredimensionat pel que fa a les administracions i els organismes que hi intervenen, però infradotat pel que fa a personal i capacitat. Això podria estar provocant una incertesa enorme i una dissonància en la interpretació dels criteris a l’hora de l’execució que pot portar a l’anul·lació i la paralització de projectes. Per tant, aconsellaríem redimensionar el control i alinear-lo amb objectius d’avaluació centrats en l’eficàcia (prova #6).

→ Finalment, els comandaments tècnics al capdavant de l’execució dels fons europeus haurien de tenir els incentius i les capacitats adequades per centrar-se en objectius a llarg termini desacoblats del cicle polític de curt termini (prova #7).