La nova reforma laboral: una primera anàlisi

La nova reforma laboral plantejada pel Govern (que després de l’aprovació del Reial decret llei haurà de seguir un tràmit parlamentari que es preveu complicat) ha estat la primera de gran abast consensuada amb els dos agents socials. Pel que fa al contingut, corregeix alguns dels aspectes més lesius de la reforma laboral del 2012, alhora que preserva els que han servit per crear flexibilitat interna en un marc d’estabilitat.

Són molts els aspectes que aquesta reforma laboral no aborda o en què podria ser més ambiciosa:

– En el cas de la temporalitat, una de les banderes de la reforma, tot i que es limiten les modalitats de contracte i es reforça la causalitat, continuen existint divergències importants pel que fa a l’extinció dels contractes que continuen fent atractiu el recurs a la temporalitat davant de la seva alternativa indefinida.
– Passa una cosa semblant amb la contractació temporal de molt curta durada, que pot durar només uns dies o fins i tot unes hores, i que s’ha multiplicat en els últims anys: tot i que s’incrementa el recàrrec que ja s’aplica sobre la cotització empresarial a la Seguretat Social en aquests contractes, per encarir-los en termes relatius, el cert és que la mesura no sembla suficient per si sola per aconseguir que s’hi deixi de recórrer.

En tot cas, sembla difícil trobar un equilibri polític viable molt superior, que combini el consens entre els agents socials i l’aproximació als objectius de reducció de la temporalitat abusiva, reequilibri de la negociació col·lectiva o incentiu dels ajustos interns davant dels externs durant les crisis.

→ En negociació col·lectiva, es busca un equilibri entre flexibilitat interna i estabilitat salarial:

• es recupera l’ultraactivitat dels convenis, la supressió de la qual ja van modular els tribunals poc després de la reforma del 2012, i la prevalença del conveni sectorial només per a la fixació dels salaris;
• però es manté la prevalença del conveni d’empresa en les condicions més relacionades amb la flexibilitat interna.
• A més, els treballadors de l’empresa contractista o subcontractista quedaran subjectes al conveni sectorial aplicable a l’empresa principal.

→ En contractació, la reforma segueix la línia d’altres intents gradualistes previs (fins ara sense èxit) per reduir l’abús del recurs a la temporalitat:

• es presumeix que el contracte se subscriu per temps indefinit amb caràcter general; els contractes que no especifiquin una causa suficient de temporalitat es consideraran subscrits per temps indefinit a tots els efectes.
• se suprimeix el contracte temporal per obra i servei, el més utilitzat amb finalitats allunyades del seu esperit original.
• es precisa la causalitat i s’acota la durada de les contractacions temporals en supòsits formatius, de substitució i per circumstàncies de la producció.
• es potencia el contracte fix discontinu, que es podrà subscriure per cobrir necessitats de treball intermitents per a l’execució de contractes mercantils o administratius relacionats amb l’activitat de l’empresa.

→ En la reducció de la flexibilitat externa (per acomiadament) per augmentar la interna és potser on la reforma resulta més ambiciosa i prometedora:

• es desenvolupa la regulació dels ERTO per causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció i per causa de força major per incorporar-hi tot l’aprenentatge adquirit durant la gestió de la pandèmia de la covid-19.
• A més, els ERTO donaran dret a beneficis en la cotització empresarial a la Seguretat Social i en les prestacions d’atur, com durant la pandèmia.
• També es crea el nou “Mecanisme RED de Flexibilitat i Ocupació” com a mesura complementària als ERTO, per reforçar la protecció mitjançant ajustos interns de les empreses davant d’impactes desfavorables en l’ocupació generals de caràcter conjuntural (crisis econòmiques) o sectorials de caràcter permanent (reconversions), ja sigui per facilitar el manteniment de l’ocupació, en el primer cas, o el trànsit cap a altres sectors d’activitat sense passar per l’atur, en el segon.