Informe Económico y Financiero # 38 · Europa, capacitats per a un món hostil

Esade publica cada sis mesos, amb el suport del Banc Sabadell, l’Informe Económico y Financiero, que en aquesta ocasió arriba a la seva edició número 38 amb el títol L’Europa que falta: capacitats per a un món hostil. Amb aquest informe, Esade manté la seva vocació de contribuir al debat públic mitjançant una anàlisi rigorosa i plural que, com a escola de prestigi i amb la complicitat de tota la seva comunitat acadèmica, reforça el compromís amb el progrés econòmic i social.

En el seu article de benvinguda, el director acadèmic de l’Informe, Omar Rachedi, parteix d’una constatació que convé subratllar: Espanya arriba a aquest exercici en una posició comparativament sòlida, amb un PIB que va avançar un 3,5 % el 2024 i un 2,8 % el 2025, i previsions al voltant del 2,3 % per al 2026, xifres que la situen com l’economia més dinàmica entre les grans potències de l’eurozona. Rachedi adverteix, però, contra l’autocomplaença: al voltant del 60 % de l’expansió recent s’explica per l’augment de l’ocupació, i el PIB per habitant continua clarament per sota de la mitjana europea. A més, subratlla que l’economia ja no es pot entendre només com a creixement, inflació o ocupació, perquè la geopolítica ha tornat al centre amb la guerra híbrida, la coerció tecnològica i l’explotació de dependències estratègiques. El missatge de fons és doble: hi ha raons sòlides per reconèixer el que Espanya està fent bé, però també per entendre que la prosperitat dependrà cada cop més de la capacitat de combinar obertura i seguretat, creixement i productivitat, competitivitat i resiliència democràtica.

A continuació, la nota de conjuntura, signada per Josep M. Comajuncosa i Manuel Hidalgo, examina en primer lloc l’escenari internacional, on l’economia global ha superat amb relatiu èxit la pertorbació dels aranzels recíprocs de l’administració Trump, mantenint un creixement estable del 3,3 % tant el 2025 com en les previsions per al 2026 anteriors al conflicte a l’Orient Pròxim. La zona euro registra un creixement més feble, al voltant de l’1,3 %, mentre que la inflació global tendeix a la baixa. L’anàlisi identifica tres grans riscos: la concentració del creixement en pocs sectors —especialment la IA—, la possible recrudescència de la guerra comercial —amb aranzels en els nivells més elevats de l’últim segle i la recent sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units que declara il·legals els impostos a l’empara de la IEEPA—, i l’escalada del conflicte entre els Estats Units i l’Iran a finals de febrer de 2026, que ha paralitzat de facto el trànsit a l’estret d’Ormuz. Seguidament, la nota analitza la conjuntura nacional espanyola, on el creixement continua sent robust però predominantment extensiu. Tanmateix, destaca senyals positius com el repunt de la Productivitat Total dels Factors —la taxa més alta des del 1995—, el superàvit corrent, el desapalancament del sector privat i l’auge de les exportacions de serveis no turístics. Entre els colls d’ampolla, destaca l’escanyament de l’habitatge, amb preus a l’alça del 12,9 % interanual i una oferta d’obra nova insuficient, així com l’assignatura pendent de la política fiscal, amb un deute públic que continua molt per sobre de la mitjana europea.

A la secció “A debat”, quatre articles ofereixen diferents mirades al desafiament estratègic europeu:

• Federico Santi, a “El llarg camí de la UE cap a l’’autonomia estratègica’ en defensa”, analitza els riscos de la dependència europea del paraigua de seguretat nord-americà, agreujada per la postura ambigua de Trump respecte a l’OTAN. Estima que la despesa en defensa hauria d’augmentar fins al 3,5-4 % del PIB —aproximadament el doble del nivell actual—, assenyala les profundes divergències fiscals entre els estats membres i adverteix que la desvinculació dels proveïdors nord-americans serà un procés que requerirà almenys dues dècades.
• Nicolás de Pedro, a “Europa davant el desafiament estratègic de les ‘amenaces híbrides'”, explora com les accions hostils —des de campanyes de desinformació i ciberatacs fins a sabotatges d’infraestructures crítiques— representen un desafiament potencialment existencial per a les democràcies liberals. Traça els orígens del concepte des de la immediata postguerra freda i el pensament estratègic rus, i conclou que el principal desafiament és l’asimetria de percepcions: mentre Rússia opera en mode de temps de guerra, la majoria de les democràcies europees actuen des d’un marc de temps de pau.
• Raquel Jorge Ricart, a “L’agenda tecnològica de la UE: cinc palanques per crear indispensabilitat estratègica”, identifica les prioritats que Europa hauria d’abordar en l’àmbit tecnològic: simplificació reguladora sense renunciar a l’estàndard europeu, escalabilitat de l’ecosistema de startups, inversió en nínxols de mercat on crear indispensabilitat —com el cas d’ASML—, coherència pressupostària en les polítiques d’innovació i una diplomàcia tecnològica veritablement unificada. Conclou amb una proposta perquè Espanya impulsi projectes pilot a través del Laboratori Europeu de Competitivitat.
• Omar Rachedi, a “Quan els diners es converteixen en arma”, analitza com la interdependència financera global crea punts de vulnerabilitat i poder que es poden utilitzar com a palanca geopolítica. Ordena aquestes vulnerabilitats en quatre dimensions —el dòlar com a infraestructura geopolítica, el deute i les reserves com a palanca, la tecnologia i la informació, i l’ecosistema cripto— i conclou que Europa ha d’impulsar una indústria competitiva de stablecoins en euros, completar la unió bancària i liderar la supervisió tecnològica, regulant amb bisturí i no amb martell.

Finalment, l’informe es completa amb les ressenyes d’Antonio García Maldonado sobre dos llibres recents:

• Hijos del optimismo, de María Álvarez (Editorial Debate, 2026), un assaig que argumenta que l’època industrial està esgotada i que l’excés d’estalvi fruit del seu èxit activa bombolles successives —puntcom, hipoteques, IA—, i proposa una transició cap a una era d’abundància o “plutonomia”.
• El método Nvidia, de Tae Kim (Editorial Deusto, 2025), que narra l’ascens de Nvidia des de fabricant de targetes gràfiques fins a infraestructura crítica de la intel·ligència artificial, i la lectura del qual el 2026 adquireix una dimensió geopolítica ineludible: cada xip avançat és avui una peça en el tauler de la rivalitat entre grans potències.