Classes més petites: impactes limitats per a inversions elevades

La reducció de la mida de les classes és una de les polítiques educatives més populars entre famílies, docents i governs. Tanmateix, els seus efectes sobre l’aprenentatge són, en general, petits o nuls. A més, és una política molt costosa, ja que exigeix contractar més professorat (el 70-80% de la despesa educativa es destina a salaris) i disposar de més aules. A Espanya és crucial determinar si aquesta política constitueix el millor ús del pressupost, en un escenari de pressió fiscal creixent i caiguda de la natalitat.

Per respondre amb una base empírica sòlida, s’ha elaborat un estudi a partir de la informació proporcionada per la Comunitat de Madrid en el període 2016-2019. L’estudi utilitza microdades administratives enllaçades amb enquestes censals a estudiants, docents, famílies i directors de centre. L’estratègia d’identificació aprofita una metodologia consolidada: els llindars màxims d’alumnes per aula (30 a Espanya durant 2012-2019) generen una variació quasi aleatòria en la mida de la classe. Quan se supera el límit, el grup es desdobla: un centre amb 31 matrícules forma dues aules de 15 i 16 alumnes, mentre que un altre amb 30 en manté una de sola. Aquesta discontinuïtat permet estimar efectes causals sense biaix de selecció socioeconòmica, i la riquesa de les dades disponibles, juntament amb la potència estadística utilitzada, facilita una anàlisi integral dels mecanismes. Aquest estudi és l’avaluació més completa sobre la mida de la classe a Espanya i un referent pioner a escala internacional.

L’impacte de la mida de la classe es mesura pel que passa dins l’aula (disrupció, instrucció individualitzada i organització), així com pels resultats acadèmics i no acadèmics (rendiment, repetició, benestar). Les conclusions més rellevants se sintetitzen a continuació:

• Les classes més petites milloren les dinàmiques a l’aula, però de manera limitada. Reduir la mida en 5 alumnes resta 4 punts percentuals (pp) a la probabilitat que la disrupció sigui un problema moderat o greu —efecte concentrat en centres amb més conflictivitat—. Així mateix, s’incrementa en 1 pp la probabilitat de revisar deures i en 4 pp l’ensenyament en grups petits. Però aquestes pràctiques ja són molt freqüents (93% i 70%, respectivament), de manera que el canvi pedagògic també és mínim.
• Aquestes millores no es tradueixen en guanys d’aprenentatge. No s’identifiquen efectes significatius sobre el rendiment en proves estandarditzades, el benestar subjectiu de l’alumnat ni la repetició. Les mides d’efecte observades són properes a zero, en línia amb l’evidència internacional.
• No s’identifiquen “illes d’impacte”. No es generen subgrups amb beneficis substancials i estadísticament significatius ni per nivell socioeconòmic, ni per curs o matèria, ni per característiques dels centres o dels docents, ni per la freqüència de pràctiques individualitzades.
• S’ha analitzat si les famílies modifiquen el seu comportament davant classes més reduïdes, cosa que podria emmascarar-ne el potencial efecte positiu. Alumnes i famílies relaxen lleugerament el seu esforç quan les classes són més petites, però aquests ajustos són massa modestos per explicar l’absència de millores educatives: 8 minuts menys a la setmana de temps mitjà dedicat als deures; els pares s’impliquen menys; i disminueix l’ús de professors particulars i acadèmies (1 pp menys sobre una base del 14,5%).
• Els principals beneficiaris de les classes més petites són els docents i les famílies. Reduir cinc alumnes per aula incrementa el benestar docent al voltant del 5% d’una desviació estàndard, cosa que equivaldria a un augment salarial aproximat d’uns 1 800 euros anuals, i millora la satisfacció de les famílies amb l’escola en un 2,5% d’una desviació estàndard. Aquests beneficis són reals i constitueixen objectius legítims de la política educativa, cosa que contribueix a explicar l’alta demanda social de ràtios més baixes.
• Els resultats s’han d’interpretar en el marc específic de l’estudi: mides de classe d’entre 20 i 30 estudiants; per tant, no és possible extrapolar directament aquestes conclusions a situacions amb classes molt més petites o molt més nombroses. Això no hauria de ser un problema en la nostra discussió pública, ja que a Espanya la mida mitjana de la classe es troba majoritàriament dins d’aquest rang i, per tant, és rellevant i extrapolable a aquest context.

De l’estudi se n’extreuen, almenys, cinc aprenentatges clau:

1. La reducció de la mida de la classe no millora l’aprenentatge de manera eficaç.
2. Els beneficis principals no recauen sobre l’alumnat, sinó sobre els adults (docents i famílies). Això ajuda a entendre l’alta demanda social d’aquesta política i la receptivitat institucional que genera, malgrat el seu impacte limitat sobre l’aprenentatge.
3. Aquesta política requereix una inversió elevada i genera un impacte reduït sobre l’aprenentatge. L’evidència disponible suggereix que altres intervencions —com les tutories intensives, les polítiques docents o els programes primerencs— ofereixen un rendiment relatiu més alt per euro invertit.
4. Les baixades de ràtios només serien justificables, en el millor dels casos, si s’apliquen de manera focalitzada en centres amb alta disrupció o amb necessitats específiques, però sempre combinades amb pràctiques que n’amplifiquin els efectes.
5. En definitiva, si l’objectiu prioritari és millorar els resultats acadèmics i el benestar de l’alumnat, així com reduir la repetició, l’evidència analitzada indica que la reducció generalitzada de ràtios no es troba entre les polítiques més eficaces per assolir aquest objectiu.