Idees clau
→ Les dones joves s’emancipen més que els homes de la mateixa edat a Espanya. Tanmateix, aquesta emancipació no es tradueix en una independència econòmica real: la seva renda mediana personal és un 15% inferior i la seva taxa de parcialitat quadruplica la masculina.
→ La parella funciona com el principal vehicle d’emancipació femenina: el 69% de les dones emancipades conviu en parella, enfront del 51% dels homes. Elles accedeixen a la vida adulta a través de la formació d’una llar conjunta. Emancipar-se no és el mateix que ser independent.
→ Així, les polítiques que tanquin bretxes persistents en el mercat laboral i facilitin l’accés a l’habitatge són també polítiques d’autonomia: amplien les opcions reals amb què les dones poden triar com i quan iniciar la seva vida adulta
Com cada 8 de març, el debat públic es va omplir de xifres sobre la situació de les dones a Espanya. Però hi ha una dimensió que rarament es discuteix: l’emancipació juvenil té gènere, i no en el sentit que molts assumeixen. Les dones joves s’emancipen més que els homes, sí, però ho fan en pitjors condicions econòmiques i, com veurem, a través d’un canal molt concret: la parella. La publicació de les dades definitives de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) 2025 permet posar xifres a aquesta realitat.
La dada de partida sembla una bona notícia: el 2025, la taxa d’emancipació de les dones de 18 a 34 anys se situa 7,6 punts percentuals per sobre de la dels homes de la mateixa edat. En el tram de 30 a 34 anys, la diferència és més gran: un 70% de les dones viu fora de la llar familiar, enfront de només un 56% dels homes.
Tanmateix, les dades revelen que tant homes com dones s’emancipen cada vegada menys. Entre els 25 i els 29 anys, la taxa d’emancipació femenina ha caigut del 53% al 30% des de 2009; la masculina, del 38% al 22%. El deteriorament és generalitzat i apunta a un problema estructural d’accés a la vida adulta que transcendeix el gènere, però que adopta formes diferents quan s’analitza a fons.
Més emancipades, però en quines condicions?
Si l’emancipació fos un indicador fiable d’autonomia, esperaríem que els qui s’emancipen tinguessin millors condicions econòmiques. Les dades suggereixen el contrari.
La renda personal neta mediana dels homes joves emancipats arriba als 18.298 euros anuals; la de les dones es queda en 15.461 euros. Una bretxa del 15,5% que, lluny de tancar-se, s’ha mantingut estable al llarg de tot el període 2009-2025. Convé assenyalar que aquesta comparació crua podria sobreestimar la bretxa atribuïble al gènere: atès que les dones s’emancipen abans en una proporció més gran, les emancipades són de mitjana més joves que els emancipats, cosa que per si sola redueix la seva renda mediana. Tot i així, la dada és coherent amb el que documenta la literatura sobre bretxa salarial: fins i tot comparant homes i dones en llocs similars, amb la mateixa educació i experiència, les dones a Espanya guanyen al voltant d’un 12-13% menys per hora (Hupkau i Contreras, 2025).
Part d’aquesta bretxa s’explica per les diferències en jornada laboral. La taxa de parcialitat entre les dones emancipades i ocupades és del 17%, enfront de només un 4% en els homes. Els homes que s’emancipen ho fan pràcticament tots a jornada completa; les dones que s’emancipen mantenen taxes de parcialitat quatre vegades superiors. Això té conseqüències directes sobre ingressos, cotització i progressió professional.
D’altra banda, l’evolució temporal de la parcialitat entre joves no emancipats evidencia que entre 2012 i 2014 —els anys més difícils per a l’ocupació juvenil, amb taxes d’atur superiors al 50%— la parcialitat femenina va augmentar fins al voltant del 40%. Aquest patró suggereix que els qui aconseguien feina ho feien amb més freqüència a temps parcial. La flexibilització del contracte parcial introduïda el 2013, que va ampliar l’ús d’hores complementàries, va reforçar aquesta dinàmica. A partir de 2015, amb la recuperació econòmica i la introducció d’incentius a la contractació indefinida dels joves, la parcialitat va començar a baixar.
Tanmateix, entre les dones emancipades la taxa de parcialitat continua sent elevada i superior a la dels homes, fins i tot després de la recuperació. A més, les dades de l’ECV revelen que les bretxes de gènere més grans en emancipació es concentren en els perfils més vulnerables. Entre les persones no ocupades, el 19% de les dones estan emancipades enfront de només el 10% dels homes. Entre els qui no tenen formació terciària, la bretxa és de 49% enfront de 33%.
Això suggereix que una part significativa de l’emancipació de les dones no respon a una capacitat econòmica més gran, sinó a dinàmiques com la migració o la formació de parella, que empenyen les dones fora de la llar parental sense que disposin necessàriament dels recursos per sostenir aquesta independència de manera autònoma.
La parella com a principal via d’emancipació femenina
El 69% de les dones emancipades conviu en parella, enfront del 51% dels homes. Aquesta diferència de 18 punts s’ha mantingut al llarg dels anys. Entre els homes emancipats, un 29% viu sol i un 20% comparteix pis, opcions molt menys freqüents entre les dones.
Les dades confirmen que, per a les dones, la parella funciona com el canal principal de sortida de la llar familiar. La renda mediana de les llars emancipades en parella ronda els 36.000-39.000 euros. Però per a les dones que viuen soles, la renda de la llar és de 23.660 euros.
Això implica que, davant d’una separació, la pèrdua de feina de la parella o un canvi familiar, la posició econòmica de la dona es debilita de manera diferencial. Les conseqüències es veuen també en l’accés a l’habitatge: entre les dones emancipades amb parella, un 41% viu en propietat; entre les que viuen sense parella, només un 20%. El lloguer de mercat passa de representar un 46% entre les que tenen parella a un 50% entre les que no en tenen.
Tot plegat revela un cercle que es retroalimenta: moltes dones s’emancipen a través de la parella i, quan arriben els fills, assumeixen de manera desproporcionada el treball de cures. Com vam documentar en el policy brief que Claudia Hupkau i jo vam publicar el març de l’any passat, els ingressos de les mares a Espanya es redueixen un 11% el primer any després del naixement d’un fill, i la penalització a llarg termini arriba al 28% en comparació amb els pares (De Quinto, Hospido i Sanz, 2020). A més, la nostra anàlisi va mostrar que la bretxa salarial ajustada —la que persisteix fins i tot comparant homes i dones amb la mateixa educació, experiència i tipus de lloc— amb prou feines s’ha mogut en l’última dècada: el 2022 continuava al voltant del 12-13% per hora. Això afecta negativament les seves condicions laborals i salarials, cosa que debilita la seva autonomia econòmica i reforça la dependència amb què van iniciar la seva emancipació
Què s’hi pot fer?
L’emancipació, en la seva configuració actual, reprodueix les desigualtats de gènere del mercat laboral espanyol en lloc de superar-les. Per revertir aquesta dinàmica cal actuar en dos fronts simultàniament: el mercat laboral i l’accés a l’habitatge.
- Reduir la parcialitat involuntària i la penalització per maternitat. Les empreses i els governs han de facilitar acords laborals flexibles —horaris adaptats, teletreball, programes de reincorporació— sense que aquests penalitzin la promoció professional. Goldin (2014) documenta que la manca de flexibilitat perjudica desproporcionadament els ingressos de les dones: els llocs que recompensen la disponibilitat total són els que generen primes salarials més altes, i són precisament els que les dones abandonen o eviten després de la maternitat.
- Fer possible l’emancipació sense dependència de parella: la qüestió de l’habitatge. Si l’emancipació només resulta econòmicament viable en parella, no som davant d’un procés de veritable independència, sinó davant d’una transferència de dependència. El problema és, sobretot, un problema d’oferta d’habitatge. A més del dèficit agregat d’habitatge de qualsevol origen i pensant específicament en els segments més vulnerables del mercat, Espanya té un parc d’habitatge social de lloguer que amb prou feines representa entre el 2% i el 3% del total, molt per sota de la mitjana europea (8%) i a gran distància de països com Àustria, els Països Baixos o Dinamarca, on supera el 20% (OCDE, 2024). Per convergir simplement amb la mitjana europea, l’OCDE estima que Espanya necessitaria construir més de 850.000 habitatges addicionals destinats al lloguer social (OCDE, 2025). Així mateix, el Banc d’Espanya calcula un dèficit acumulat d’aproximadament 600.000 habitatges entre 2022 i 2025, en un context en què els permisos de construcció se situen sistemàticament per sota de la creació neta de llars.
- Millorar la progressió salarial de les dones joves. La bretxa que es documenta entre els emancipats reflecteix desigualtats que comencen en el mercat de treball. El reforç de la transparència salarial (obligatòria a Espanya des del Reial decret 902/2020) i la seva aplicació efectiva són eines clau, especialment en sectors on les bretxes ajustades són més grans, com la construcció, el transport o la manufactura (Hupkau i Contreras, 2025). L’evidència suggereix que la transparència salarial redueix les desigualtats (Blundell, 2021). A més, millorar l’accés a formació contínua i a llocs de qualitat a temps parcial permetria que les dones que redueixen la jornada laboral no vegin compromesa la seva trajectòria professional a llarg termini.

Economista enfocada en las políticas públicas, con master en la Barcelona School of Economics y licenciatura en economía en la Universidad Rafael Landívar.
Veure perfil




