“Educació a l’Ombra” a Espanya: com les classes particulars s’estan convertint en un bé de primera necessitat

La despesa en educació a l’ombra (EO) (“Shadow Education”) ha crescut a Espanya independentment del context econòmic: el seu volum es va triplicar entre el 2006 (246M€) i el 2017 (732M€), coincidint amb la Gran Recessió. La demanda sembla inelàstica, i estaria convertint de facto el que era un bé de luxe en un bé de primera necessitat.

La relació entre l’EO i l’escolarització ha estat originalment simbiòtica, però corre el risc de caure en el parasitisme quan, en lloc de complementar l’educació formal, l’EO passa a suplantar-la. En casos extrems, pot generar dinàmiques molt perverses.

Per exemple, en alguns països, els professors es guarden part dels seus materials per a les seves pròpies classes particulars. En aquest document s’estima per primera vegada de manera exhaustiva, a partir de l’Enquesta de Pressupostos Familiars (EPF), el pes d’aquest mercat a Espanya. La incidència de l’EO a Espanya apareix encara lluny de la frontera en què comença a parasitar l’escolarització:

→ Malgrat un creixement sostingut al llarg del període estudiat (2006-2020), el 23% de les llars (i un 24% dels estudiants) fan servir classes particulars a Espanya, xifres relativament baixes en relació amb els països asiàtics i fins i tot amb els europeus.

→ A Espanya, l’impacte de l’EO sobre l’equitat educativa és, com a tot arreu, negatiu (les llars riques gasten fins a cinc vegades més que les llars més pobres), si bé les llars d’ingressos mitjans i baixos estan augmentant el percentatge dels seus pressupostos que hi dediquen.

→ Les dades de TIMSS 2019 per a Espanya mostren que aquest tipus de classes se centren més a recuperar i reforçar que a perfeccionar i ampliar.

→ La despesa en EO a Espanya no és un fenomen predominantment urbà, sinó que creix amb més força en municipis petits i zones rurals.

→ El 2020, el confinament i les seves conseqüències immediates a Espanya van afectar molt més la despesa en EO de les llars riques que la de les llars amb menys despesa.

L’experiència internacional mostra que la regulació de l’EO, fins i tot quan s’implanta amb èxit, pot no ser suficient per evitar el parasitisme de l’EO sobre l’educació. En la postpandèmia, a més, la proliferació dels serveis en línia a escala global presenta nous riscos i desafiaments i fa que la regulació sigui encara més difícil. Les solucions passen més per polítiques per contenir la demanda d’EO que per intentar frenar-ne l’oferta.

Després de la pandèmia, els sistemes escolars hauran de competir amb l’EO en capacitat de personalització per assegurar a mitjà termini que no perden més finançament públic. Un creixement excessiu de l’EO es podria traduir en incentius per reduir el finançament públic de l’educació formal, cosa que, al seu torn, consolidaria les desigualtats creixents. Augmentar la confiança pública en les escoles serà la via per evitar que l’EO s’imposi com a norma social. Això requereix polítiques educatives de gran abast, sobretot en matèria d’avaluació, exàmens externs, certificació de l’aprenentatge, orientació personal i professional i multiplicació d’itineraris educatius que transformin l’escolarització en una cursa en què tothom pugui guanyar.