Idees clau

→ El problema. La Memòria de l’Anàlisi d’Impacte Normatiu (MAIN) permet anticipar les conseqüències de les decisions normatives, però la seva existència no garanteix que l’evidència contribueixi efectivament al disseny de les polítiques. El repte és utilitzar-la quan encara és possible modificar les decisions.

→ Un cas concret. Una microsimulació de la conversió del mínim per descendent de l’IRPF en un crèdit fiscal reemborsable permet estimar no només el seu cost, sinó també qui se’n beneficiaria, quant es podria reduir la pobresa infantil i com interactuaria amb altres prestacions.

→ L’oportunitat. L’avaluació ex ante pot transformar el procés d’elaboració de les polítiques públiques: comparar alternatives, anticipar-ne els impactes, identificar incerteses i establir des del principi les condicions per avaluar-ne posteriorment els resultats.

L’evidència: abans o després de decidir?

La qualitat d’una política pública es determina, en bona mesura, abans de la seva aprovació. Les decisions sobre la població destinatària, els requisits d’accés, les quanties o la interacció amb altres intervencions en condicionen els resultats molt abans que aquests es puguin observar. Tanmateix, una part important dels esforços d’avaluació es concentra a analitzar les polítiques un cop s’han desplegat, quan modificar alguns d’aquests elements pot resultar considerablement més difícil.

A Espanya, la MAIN constitueix un instrument per anticipar les conseqüències de les decisions normatives. La seva regulació exigeix analitzar, entre altres aspectes, els impactes econòmics i pressupostaris i els efectes sobre la infància, l’adolescència i la família. Però disposar d’aquest instrument no garanteix que les seves anàlisis hagin contribuït efectivament al disseny de la intervenció. La qualitat de l’anàlisi d’impacte regulatori és, precisament, una de les dimensions examinades per l’OCDE en el seu seguiment de la política reguladora a Espanya. El repte no consisteix únicament a anticipar els efectes d’una decisió, sinó a utilitzar aquesta informació quan encara és possible modificar-la.

Aquesta qüestió adquireix una rellevància especial en les polítiques redistributives, on el disseny dels instruments pot resultar tan determinant com els recursos destinats a finançar-los. Dues mesures amb un cost pressupostari equivalent poden tenir efectes molt diferents sobre la pobresa i la desigualtat, segons qui hi accedeixi, com se’n distribueixin els beneficis i com interactuïn amb la resta del sistema d’impostos i prestacions. L’existència d’un objectiu redistributiu no garanteix, per si sola, que els recursos arribin a qui més els necessita.

Un instrument de suport a les famílies que no arriba a totes

La pobresa infantil constitueix un dels problemes estructurals de l’economia espanyola. Segons l’Enquesta de Condicions de Vida de 2024, el 34,1% dels menors es trobava en risc de pobresa o exclusió social, davant del 24,6% dels adults. La seva persistència respon a múltiples factors, entre els quals la configuració dels instruments públics de suport a les famílies.

A Espanya conviuen prestacions monetàries adreçades a llars d’ingressos baixos amb beneficis fiscals l’aprofitament dels quals depèn de la capacitat contributiva. Aquesta arquitectura pot generar espais de desprotecció entre instruments que, considerats individualment, persegueixen objectius legítims.

L’anàlisi de Paniagua i Frutos (2026) permet examinar empíricament aquesta qüestió. Utilitzant el Panel de Llars IEF-INE-AEAT de 2022, l’estudi estima que els cinc grans instruments de suport monetari a famílies amb menors mobilitzaven aproximadament 8.700 milions d’euros anuals. El 81% corresponia a instruments fiscals i el mínim per descendent concentrava el 63,7% del total.

Tanmateix, la seva distribució distava de ser uniforme. Mentre que les llars del desè decil de renda rebien 737 milions d’euros a través del mínim per descendent, les del primer en percebien únicament 55 milions. L’explicació rau en el seu disseny: com que depèn de la capacitat contributiva, les llars sense prou quota tributària no poden aprofitar plenament el benefici.

L’estudi identificava al voltant de 464.000 llars amb menors, el 10,9% del total, que quedaven sense cobertura efectiva: tenien rendes superiors als llindars d’accés a l’ingrés mínim vital (IMV), però insuficients per beneficiar-se del mínim fiscal.

El problema no era únicament quants diners es destinaven a donar suport a les famílies, sinó com s’articulaven els instruments existents i quines llars quedaven entre ells sense protecció.

El que una simulació permet conèixer abans de legislar

A partir d’aquest diagnòstic, l’estudi va simular la transformació del mínim per descendent en un crèdit fiscal reemborsable. La reforma conservaria les quanties del mínim, però permetria que les llars sense prou quota tributària rebessin la diferència com a transferència monetària.

La proposta no partia de zero. Es recolzava en el coneixement acumulat en treballs anteriors, entre els quals el Llibre Blanc sobre la Reforma Tributària, elaborat en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR). Recuperar i utilitzar aquesta evidència constitueix una part essencial de l’avaluació ex ante: les decisions públiques no haurien de començar cada vegada des de zero. Sobre aquesta base, la microsimulació va permetre quantificar els efectes distributius esperats de la reforma utilitzant registres administratius.

El cost addicional estimat ascendia a uns 1.910 milions d’euros anuals. Una memòria d’impacte pressupostari podria utilitzar aquesta xifra. Però l’anàlisi va permetre respondre altres preguntes igualment rellevants per a la decisió pública.

Qui rebria els recursos? El 54% de la despesa incremental es concentraria en els dos primers decils de renda disponible equivalent, mentre que menys del 2% arribaria al desè.

A quantes llars arribaria? La proporció de llars amb menors que rebrien algun tipus de suport monetari passaria del 89% al 100%. Una mica més de dos milions de llars percebrien el nou crèdit, amb un import mitjà de 937 euros anuals, que arribaria als 1.394 euros en el primer decil.

Què passaria amb la pobresa infantil? Sota els supòsits del model, la taxa de pobresa infantil mesurada al 60% de la mediana de renda baixaria del 23,8% al 22,0%. Utilitzant el llindar del 40%, la reducció seria de l’11,2% al 9,4%, equivalent a una disminució relativa del 15,7%.

Com interactuaria amb les prestacions existents? L’exercici mostrava que el crèdit complementaria l’IMV a les llars de menys renda i permetria cobrir part de l’espai que queda entre la protecció assistencial i els beneficis fiscals tradicionals.

Aquest darrer resultat és especialment il·lustratiu. Una reforma no opera de manera aïllada: els seus efectes depenen de com encaixa en el conjunt del sistema d’impostos i prestacions. Dues intervencions amb un cost pressupostari similar poden tenir conseqüències distributives molt diferents. La microsimulació permet fer visible aquesta arquitectura i anticipar on es concentren els efectes d’una decisió normativa.

Despesa pública en suport a famílies amb menors per decil de renda i pobresa infantil abans i després de la reforma. Font: elaboració pròpia a partir de Paniagua i Frutos (2026), Fundación Alternativas.

Avaluar abans de decidir també vol dir comparar alternatives

L’exercici anterior il·lustra el potencial de l’avaluació ex ante, però també permet plantejar una pregunta addicional: què hauria passat si aquesta anàlisi s’hagués desenvolupat durant la preparació d’una reforma normativa real? Els seus resultats haurien pogut servir no només per quantificar els efectes d’una proposta, sinó per reconsiderar-ne alguns elements.

Per exemple, s’haurien de mantenir les quanties actuals del mínim o modificar-les per reforçar el suport a determinades llars? Convé abonar el crèdit mitjançant la declaració anual de l’IRPF o establir pagaments anticipats? Quines regles de compatibilitat amb l’IMV i les rendes mínimes autonòmiques evitarien que part del benefici quedés neutralitzada? Com es pot garantir que les llars que no presenten declaració puguin accedir efectivament al crèdit?

Cada alternativa implica decisions de disseny i conseqüències diferents sobre la cobertura, la distribució de la despesa, els incentius i els costos administratius. En aquest sentit, l’avaluació ex ante no s’hauria de limitar a estimar els resultats d’una única opció. La seva utilitat més gran consisteix a comparar alternatives quan encara és possible modificar-les.

Naturalment, una microsimulació estàtica no permet respondre totes les preguntes. Aquest exercici estima els efectes distributius immediats sota determinats supòsits, però no incorpora possibles respostes de comportament, com els canvis en la participació laboral, ni anticipa completament els problemes de sol·licitud i accés efectiu a la prestació. Tampoc no substitueix una avaluació causal posterior. Precisament per això, una bona anàlisi ex ante ha d’identificar tant els efectes que es poden estimar com les incerteses que continuen obertes. Fer-les explícites permet millorar el disseny i decidir quina informació caldrà recollir durant la implementació.

Decidir millor quan encara hi som a temps

Espanya disposa d’una infraestructura d’informació especialment valuosa per avançar en aquesta direcció. Els registres administratius tributaris i de Seguretat Social, juntament amb les eines de microsimulació desenvolupades sobre aquests registres, permeten anticipar conseqüències que difícilment es poden deduir d’una estimació pressupostària agregada.

Però l’avaluació ex ante és només el començament. Un cop implantada la política, el seguiment ha de permetre comprovar com s’està executant, qui hi accedeix efectivament i quines desviacions apareixen respecte del que s’havia previst. Posteriorment, l’avaluació ex post n’ha d’analitzar els resultats i, quan sigui possible, identificar els efectes atribuïbles a la intervenció.

L’avaluació constitueix així un procés de generació i acumulació de coneixement que comença abans de la decisió, continua durant la implementació i permet revisar les polítiques a partir de l’evidència obtinguda.

La decisió de reformar o no el mínim per descendent correspon a l’àmbit de les prioritats públiques democràticament establertes. L’avaluació no substitueix aquesta decisió, però pot aportar informació essencial sobre les seves conseqüències previsibles, les alternatives disponibles i les incerteses que continuen obertes.

L’avaluació ex ante no elimina la incertesa: ajuda a reduir-la quan encara som a temps de canviar les decisions. El seu veritable valor no rau a justificar les polítiques que ja hem decidit, sinó a ajudar-nos a decidir millor.

Continguts relacionats
Compartir