“La crisi actual ha evidenciat més que mai la interconnexió entre l’economia i les emissions de CO2. Assolir l’objectiu de limitar a 1,5°C l’escalfament global dependrà, en bona part, de l’orientació que adoptin les polítiques d’estímuls que apliquin els governs per sortir de la recessió causada per la pandèmia de la COVID-19”, ha afirmat Marie Vandendriessche, investigadora sènior de l’Esade Center for Global Economy and Geopolitics (EsadeGeo), durant la seva intervenció en una sessió organitzada per Esade, titulada “Governança global en temps de pandèmia”. Així mateix, Ángel Saz-Carranza, director d’EsadeGeo i professor del Departament de Direcció General i Estratègia d’Esade, ha assenyalat que “els esforços dels estats per reactivar les seves economies, i la manera i el temps en què es desenvolupin aquestes mesures de suport al mercat, definiran com serà el comerç global d’aquí a dos o tres anys: per als països amb economies tradicionalment liberals, podria ser un mer parèntesi, o bé suposar un punt d’inflexió sobre com entenem la globalització”.

Escenaris per al comerç mundial

Ángel Saz-Carranza ha presentat quatre escenaris, basant-se en les variables del control del virus i la recuperació econòmica, per tal d’analitzar els diferents camins que podria seguir el comerç mundial després d’aquesta pandèmia: els escenaris més distanciats entre si són, d’una banda, el que ha anomenat de “coalició” –una ràpida recuperació econòmica i un control més gran del virus–, que “significaria un nou impuls per a la integració i la descentralització, un escenari en què es reduirien les barreres comercials i, per exemple, es podria avançar en acords en matèria de fiscalitat digital”, i d’altra banda, el de “barricada” –una recessió econòmica profunda i una prolongació de la crisi pandèmica–, que “suposaria un gir cap a l’autarquia, un augment dels aranzels, de les barreres al comerç i del proteccionisme”. Entre aquests dos escenaris, hi hauria el d’”indolència” –una recuperació econòmica difícil, malgrat haver controlat el virus–, que portaria a “un món de blocs regionals, no globals; el retorn a la política industrial, i unes cadenes de subministrament i de valor que passarien a ser regionals”– i, finalment, el de “congost” –que “expressaria la voluntat d’integració i una certa recuperació econòmica que es troba amb dificultats perquè no s’ha aconseguit un control efectiu de la pandèmia”. Segons les projeccions de Saz-Carranza, “l’any 2023 el grau de participació del comerç en el PIB mundial pot oscil·lar entre el 52 %, en l’escenari de barricada, i el 62 %, en l’escenari de coalició”.

La pandèmia i el canvi climàtic

Per la seva banda, Marie Vandendriessche ha parlat de l’impacte de la COVID-19 en l’avanç de la lluita contra el canvi climàtic. “Segons dades de l’Agència Internacional de l’Energia, la demanda energètica experimentarà enguany una caiguda històrica, set vegades més gran que l’impacte de la crisi financera del 2008, mentre que l’estimació sobre les emissions de CO2 és que es podrien reduir un 8 % enguany”, una dada que no deixa de ser preocupant, atesa l’excepcionalitat de les circumstàncies en què s’ha produït aquesta baixada, perquè “evidencia la magnitud de l’esforç que hauríem de fer per limitar l’augment de la temperatura a 1,5°C”, ha comentat la investigadora d’EsadeGeo: “segons un informe del PNUMA de l’any 2019, si les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle no cauen un 7,6 % cada any fins al 2030, el món no podrà complir l’objectiu més ambiciós de l’Acord de París: limitar l’augment de la temperatura a 1,5°C”, ha conclòs.

D’altra banda, “l’any 2020 es presentava com un any decisiu per a la diplomàcia climàtica: per evitar que les temperatures augmentessin per sobre dels 3°C arreu del planeta, els països havien de presentar nous plans, molt més ambiciosos, de reducció de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle a la cimera de Glasgow, que s’ha ajornat”, ha comentat la investigadora. “La preparació se segueix fent de manera digital, però això tindrà conseqüències per al desenvolupament de la diplomàcia climàtica, especialment en com es construeix la confiança”, ha afegit. Tanmateix, segons l’experta, aquest ajornament pot tenir dos avantatges: d’una banda, “quan se celebri una nova cimera, prevista per al 2021, ja sabrem quin rumb hauran pres els Estats Units després de les eleccions presidencials; d’altra banda, la UE en principi ja haurà confirmat si augmenta les seves ambicions de reducció d’emissions per al 2030 del 40 % al 50 % o, fins i tot, al 55 %”, ha indicat l’experta.

Vandendriessche ha establert una comparació entre la lluita contra la pandèmia i la lluita contra el canvi climàtic: “Són dos problemes a escala global; tots dos presenten un creixement no lineal i la ciència hi acompleix un paper clau a l’hora de desenvolupar estratègies de mitigació, per contenir-ne l’expansió, i d’adaptació als seus efectes; tots dos plantegen desafiaments per a l’acció col·lectiva, i les seves solucions tenen uns costos elevats i comporten canvis profunds en els models productius; en tots dos casos, són fonamentals la cooperació internacional, el lideratge polític i el suport de l’opinió pública”, ha assenyalat. Tanmateix, també hi ha algunes diferències: “En el cas del canvi climàtic, no és possible tancar les fronteres i l’impacte de l’acció individual en el nostre entorn no és tan evident, i és més difícil assumir el cost d’un problema del qual només veurem els efectes a llarg termini, per bé que podria tenir conseqüències irreversibles per al nostre planeta.”