Ens agradaria reincorporar al debat públic una qüestió de la qual si se n’ha parlat ha estat molt de passada, i com un tema secundari. Ras i curt: es va parlar molt de qui i com accedia a l’alcaldia de Barcelona, i molt poc d’un fet que hi anava associat: la mentida com a missatge polític i com a compromís polític. Sobre qui i com hi va accedir no tenim res a dir, i aquest no és el tema de l’article, ni calen més articles sobre això. Després d’unes eleccions, quan es tracta del tema central que no és altre que l’accés al poder, es tingui la ideologia que es tingui només funcionen dos criteris, o dos valors, com els agradi més: promiscuïtat i matemàtiques. Tothom s’allita amb tothom sense manies si les matemàtiques ho permeten. Després es tortura i retorça convenientment el llenguatge ideològic per justificar l’allitament. Això agradarà més o menys, resultarà més o menys elegant, serà plausible, defensable i comprensible (o no). Però és legal i legítim, i discutir-ne la legitimitat està fora de lloc: tothom s’allita amb qui vol, si els números li ho permeten, i prou que ho hem vist. Curiosament, s’han gastat moltes energies i paper parlant de legitimitat, com si això estigués en discussió.

Però la situació viscuda a Barcelona posa més en relleu una altra qüestió: no debatre sobre la legitimitat de l’accés al càrrec, sinó sobre la legitimitat de la mentida. Creiem que no ens hauríem de prendre a broma la presència i la normalització de la mentida en la vida política. Hem vist com van adquirint carta de naturalesa diversos tipus de mentida. La mentida planificada i promoguda a les xarxes socials. La falsedat manifesta sobre fets i dades en debats públics i en seu parlamentària. La mentida pietosa que són els programes electorals, que només serveixen per justificar quan cal algunes decisions controvertides (“ho portàvem al programa”) i mai per a retre comptes. La mentida pròpia de fer afirmacions aparentment clares i contundents, però deliberadament imprecises (exemple: “només un pacte de les esquerres ens faria tornar al govern”, cosa que permet definir a posteriori qui són les esquerres en funció del pacte que s’hagi fet).

les eleccions a Barcelona ens han mostrat que també és possible la mentida més primària, la dels nens a casa o a l’escola: “no faré A”; i, tot seguit, davant de tothom fer A, sense més ni més. Collboni es va passar la campanya dient que si no guanyava no seria alcalde, i aquí el tenim. Va mentir. Reiteradament. A tothom, als que el van votar i als que no el van votar. Perquè l’hauríem de creure, ara, davant de qualsevol anunci, promesa o compromís que faci? Colau va insistir fins al final que no donaria suport a Collboni si l’acord implicava el PP, i al cap de poques hores complia obedientment amb la condició que el PP posava per votar Collboni. Perfectament legítim, però calia mentir? Pots estar contra de les fake news i ser creïble si tu generes titulars fake? És clar que es pot dir que en política mentir és el pa nostre de cada dia arreu, i la llista seria llarguíssima, però aleshores no vinguis amb que tu representes una manera diferent o moralment superior de fer política. És clar que es pot sortir amb l’argument que has de sacrificar alguns principis per salvar un valor superior, però això s’assembla massa a allò que tinc uns principis i si no em convenen en tinc uns altres. I és clar que pots dir, legítimament, que justifiques una decisió optant per un mal menor, però aleshores convindria no oblidar en el futur que allò pel que s’ha optat serà menor, però no deixa de ser un mal; i des d’aquest argument se suposa que seguirà sent un mal, llevat que aquest qualificatiu també sigui mentida. No ho oblidem: en política la mentida no és simplement tergiversar un missatge; en política la mentida esdevé en si mateixa el missatge. Sí, també en la política democràtica.

Permetin que acabem amb una consideració personal. Pel nostre ofici dediquem moltes energies a treballar amb professionals joves insistint que considerin al llarg del seu itinerari vital dedicar algun temps de la seva activitat al servei públic. Hem dedicat moltes hores, amb encert o sense, a acompanyar professionals de tota mena en la reflexió sobre les transformacions necessàries per explorar maneres pràctiques de vincular valors i pràctiques en les complexitats de les responsabilitats directives. Hem emprat hores dialogant amb ells sobre si en l’exercici del poder al final tots són iguals. I seguim creient que val la pena fer-ho. Però per això mateix creiem que és important tenir clar que el debat veritable que ens deixen les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona no és la pugna per l’alcaldia. És la mentida.