A mitjans del mes de març, el Silicon Valley Banc (SVB) i el Signature Bank of New York, dos bancs de mida mitjana, van fer fallida. Pocs dies després, el Credit Suisse, un banc suís de mida gran i amb importància sistèmica, va ser adquirit per l’USB amb l’ajuda de l’Estat suís. L’SVB tenia els dipòsits molt concentrats en empreses start-up del sector tecnològic. Aquestes hi tenien dipòsits majoristes que, en un percentatge molt elevat, no estaven coberts pel fons de garantia de dipòsits. Un 80% del finançament del banc depenia dels dipòsits. D’altra banda, la part més gran dels actius que tenia l’SVB eren títols de renda fixa, especialment bons del tresor nord-americà, que l’entitat tenia la voluntat de conservar fins al seu venciment i que li semblaven segurs.

Les empreses tecnològiques van augmentar molt la seva liquiditat durant la pandèmia, gràcies en part als ajuts procedents del govern americà. Quan les empreses van començar a retirar dipòsits per fer servir els diners, es van produir els primers problemes de liquiditat. L’entitat no s’havia cobert del risc causat pel desajust entre el període de venciment dels seus actius, a llarg termini, i la possible retirada de dipòsits, a curt termini. L’SVB es va veure obligat a realitzar vendes de deute públic que, en un context d’augment dels tipus d’interès oficial, tenien un preu per sota del de compra. Malgrat que l’entitat va intentar fer una ampliació de capital, no va poder evitar la desconfiança dels seus clients, que van intentar reduir el saldo dels seus dipòsits fins al nivell cobert pel fons de garantia. La retirada de dipòsits va ser de gran magnitud i el banc es va veure obligat a vendre encara més actius de renda fixa a un preu per sota del de compra. Es va generar un cercle viciós que va portar a la declaració de fallida el dia 10 de març.

La regulació bancÀria dels Estats Units no obliga els bancs de mida mitjana, com era el cas de l’SVB, a determinats requeriments de liquiditat i solvència i els permet no reflectir en el seu capital regulat algunes pèrdues de valor dels seus actius no realitzades en el balanç. Pocs dies després Credit Suisse també va experimentar greus problemes. L’entitat va veure caure la confiança dels seus clients i inversors per les pèrdues vinculades al seu negoci de banca d’inversió i per les pèrdues degudes a la materialització de riscos vinculats amb el blanqueig de capitals. El 19 de març, les autoritats suïsses van aprovar l’adquisició del Credit Suisse per part d’USB, l’altre gran banc del país, recolzant la fusió amb liquiditat procedent del Banc Nacional de Suïssa i amb garanties públiques per cobrir potencials pèrdues en determinats actius.

Hi havia l’opinió estesa que les regulacions introduïdes després de la crisi financera del 2008 feien més segurs els bancs, en termes de liquiditat i capital. I que podrien fer front a escenaris adversos com és el d’una època de pujada dels tipus d’interès. Però els fets del passat mes de març van fer palès que hi havia algunes vulnerabilitats i que es podien generar tensions financeres. Als EUA es va veure que alguns bancs poden experimentar, de manera ràpida, dificultats per aconseguir finançament. I les noves tecnologies i la rapidesa amb que flueix la informació en els mitjans i les xarxes socials, fa que els problemes d’un nombre petits de bancs es puguin estendre amb rapidesa per tot el sector financer.

La darrera dècada, amb la creació de la Unió Bancària Europea, el sector bancari de la ZE ha experimentat una reforma en la regulació, amb requeriments de liquiditat i capital que s’han aplicat a totes les entitats, independentment de la seva mida. El mecanisme únic de supervisió posa èmfasi en la supervisió del risc de tipus d’interès que pugui afectar els plans de finançament de les entitats. Els bancs europeus han de tenir una part dels seus actius de deute públic valorats a preu de mercat i la part que no està valorada a preus de mercat sí que utilitza aquest preu per calcular la ràtio de cobertura de liquiditat. Per tant, la liquiditat és l’adequada per fer front a pujades dels tipus d’interès. La regulació també insisteix a controlar els riscos generats per la connexió dels bancs amb les companyies d’assegurances i els fons d’inversió i de pensions. Una connexió que va perjudicar especialment Credit Suisse. En conseqüència, gràcies a la unió bancària, el sector financer europeu és sòlid i no presenta les vulnerabilitats que van ser el desencadenant de l’episodi de tensions als Estats Units i Suïssa. Per fer-lo encara més sòlid seria important completar aquesta unió bancària amb la creació del seu únic pilar pendent, un mecanisme de garantia de dipòsits compartit per tots els països de la Unió.