El debat sobre els valors
Afirmàvem en el nostre article anterior que les nostres valoracions són preses de posició intencionals, actes de consciència emocionals derivats de la nostra facultat estimativa. Ara bé, que les nostres valoracions siguin emocionals no vol dir que siguin irracionals.
Com ha intentat justificar Martha Nussbaum a Paisajes del pensamiento. La inteligencia de las emociones (2008), hi ha una dimensió o disposició racional de les emocions. Nussbaum construeix una teoria cognitiva-avaluadora de les emocions on aquestes es mostren com a elements essencials de la intel·ligència humana i del raonament ètic.
Altrament dit, hi ha una interrelació entre valors, coneixements, emocions i anhels o propòsits. Sentim en funció del que sabem, del que valorem i anhelem. Valorem en funció del que sabem, el que anhelem i el que sentim. I allò que anhelem, sentim i valorem orienta també la nostra cerca de coneixements i acaba marcant bona part del que sabem.
Per tant, som NOSALTRES els qui devaluem o revalorem constantment determinades actuacions o comportaments mitjançant l'ús de la nostra capacitat i posició valoratives. La validesa dels valors l'estem actualitzant contínuament mitjançant l'intercanvi argumentatiu obert i continu amb els qui sostenen punts de vista diferents als nostres.
Aquest procés és clarament subversiu perquè a partir de l'emancipació moderna de l'ésser humà som nosaltres, en solitari, sense déus, els qui hem d'escollir, mantenir o canviar els valors amb els quals volem viure. Podem "acollir" i apreciar els valors rebuts, però també els podem criticar, qüestionar i canviar. D'aquí emergeixen dos importants perills.
El primer va ser anunciat per Nietzsche. El fet de no aconseguir establir els valors proposats ens amenaça sempre amb el nihilisme, certament. I l'adonar-se que allò que crèiem que valia i en realitat no val, també. I el fet, no menyspreable, de ser incapaços de proposar (nous) valors, també.
Entre la immutable realitat impositiva dels valors (antiguitat) i la desafiant realitat propositiva dels valors (modernitat) molts han lliscat avui cap a una realitat líquida dels valors (postmodernitat). Nietzsche ja ho va catalogar com una variable més de les amenaces del nihilisme.
Enfront d'aquest perill, ell mateix ens convidava a autoafirmar-nos a través de la nostra acció lliure, responsable i creadora; a assumir tot el poder (i els riscos que ens comporta) sobre el nostre propi futur.
Per això, Heidegger va saber predir ja en el segle XX el pas de l'ontologia a l'axiologia. Deixàvem enrere l'ordre del Ser. Anàvem cap a un nou ordre on "el valor i el que és vàlid arribarà a ser substitutiu del que és metafísic".
EL SEGON PERILL va ser advertit per Carl Schmitt. Hem de ser conscients de la possible "tirania dels valors", del seu "revers fatal", deia Schmitt. Perquè de la mateixa manera que els valors sempre valen per a algú, els valors també valen contra algú. És a dir, els valors poden tenir una dimensió propositiva, però també tenen una dimensió impositiva. Qui afirma la validesa dels seus valors vol fer-los valer i pot tenir la temptació d'imposar-los als altres o contra els altres. Schmitt ja avançava l'any 1960 l'important i actualíssim debat del pluralisme dels valors.
En qualsevol cas, avui sabem que "només" tenim la nostra llibertat subjectiva i intersubjectiva per establir i proposar valors i per fer-los servir com a guia de les nostres vides. La qüestió és si aquesta modesta i limitada llibertat encara ens atrevim a exercir-la.
