Articles

Desenvolupament interior

El Punt Avui | | 5 minuts de lectura

Estem vivint immersos en tres fractures. Aquest és el diagnòstic que fa Otto Scharmer, professor de l’MIT. Una fractura ecològica, una de social i una d’espiritual (o cultural). La fractura ecològica és la dels humans amb la natura, la fractura social és la dels humans entre ells, la fractura espiritual és la dels humans amb si mateixos. La peculiaritat del diagnòstic de Scharmer és la seva insistència que no podrem resoldre les tres fractures per separat, sinó que estan interrelacionades i són interdependents. Afrontar amb possibilitats d’èxit qualsevol d’elles requereix afrontar també les altres dues, perquè són indissociables.

Scharmer planteja un repte important: no n’hi ha prou amb identificar els problemes. Saber que vivim immersos en una crisi ecològica i en una crisi social no és cap novetat: n’hi ha prou amb llegir els diaris i conèixer les dades. Per reconèixer que hi ha una crisi espiritual també n’hi ha prou amb llegir els diaris i conèixer les dades, però els prejudicis heretats encara ens fan difícil acceptar de donar-li aquest nom. Però no n’hi ha prou identificant els problemes, cal fer-ne un diagnòstic i, per descomptat, proposar una teràpia. I és en el diagnòstic i en les teràpies on se situen les diferències. Per això és interessant la proposta de Scharmer: o abordem les tres i les seves vinculacions, o no n’abordarem bé cap ni les aconseguirem resoldre.

Sobre les dues primeres tenim referències consensuades i cada cop més compartides. L’exemple més fefaent són els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides, que són 17 objectius (que es van esmicolant en metes més concretes) que es proposen com a marc de referència compartit per als estats, les organitzacions de tota mena i les institucions. Cadascun dels 17 objectius representa per si mateix un repte de primera magnitud, i és evident que no afecta a tothom de la mateixa manera. Per això mateix, el canvi de perspectiva que representa la proposta comporta, en primer lloc, que cada estat, organització o institució identifiqui en quins d’ells té més impacte la seva activitat quotidiana; en segon lloc, que explori què pot fer en aquells que potser no sembla tan evident que l’afectin; i, en tercer lloc, que no oblidi que la seva acció i els seus impactes estan connectats amb tots els altres i, per tant, que servirà de poc assolir un objectiu si simultàniament no assolim els altres. Això li comporta a tothom un doble canvi de mentalitat: en primer lloc, situar les pròpies accions alhora en el concret i amb una perspectiva sistèmica, sabent que tot el que fem té impacte en el sistema global però que ningú actua directament sobre la seva totalitat. I, en segon lloc, que avui la responsabilitat ja no funciona linealment en una relació de causa i efecte, com si només se’ns poguessin exigir responsabilitats per allò que causem directament de manera clara i distinta, sinó que avui només podem pensar la responsabilitat en clau de corresponsabilitat i d’intel·ligència cooperativa.

Però amb els ODS no n’hi ha prou, perquè no atenen la fractura espiritual i perquè sense resoldre aquesta fractura no tindrem la capacitat interna per fer front al nostre entorn i als desafiaments cada cop més complexos que en deriven. Per això està en fase de llançament la proposta d’uns Objectius de Desenvolupament Interior (IDG, d’acord amb la seva sigla en anglès) (www.innerdevelopmentgoals.org). Una proposta global que parteix de l’assumpció que com més sistèmics són els reptes, més necessiten transformacions personals i relacionals. Resulta simptomàtic que no sigui una proposta provinent de les institucions educatives convencionals (tot i que n’hi ha d’involucrades) sinó d’una xarxa d’actors de tota mena involucrats en processos de transformació social. I també ho és que el seu focus, clarament vinculat a l’educació, no es limiti a com sempre infants i joves sinó que apunti sobretot als processos de desenvolupament dels adults. Aquests objectius apunten a treballar sobre cinc dimensions fonamentals de la persona, que identifiquen amb cinc verbs: ser, pensar, relacionar-se, col·laborar i actuar; és a dir, les relacions amb el nucli vital d’un mateix (self); les capacitats cognitives; la cura dels altres i del món; les capacitats socials de col·laboració i comunicació, i l’acció orientada al canvi.

En definitiva, no hi ha transformació global sense transformació personal i relacional. I viceversa. Cap d’elles és possible sense l’altra. Perquè les tres fractures que vivim (ecològica, social i espiritual) estan íntimament relacionades, són indestriables i no en podrem abordar bé cap d’elles si oblidem els requeriments de les altres dues.