En el seu discurs de comiat, Mario Draghi, el president sortint del BCE, va insistir que les polítiques monetàries expansives que el BCE ha portat a terme els darrers 5 anys, i que segueix utilitzant encara ara, no seran suficients per reactivar l’economia en cas de recessió i que caldrà fer servir també la política fiscal expansiva. Es una afirmació d’especial rellevància perquè l’economia europea està alentint el seu creixement i l’alemanya ha entrat en recessió el darrer trimestre.

La política fiscal expansiva, augments de la despesa pública i de les transferències del sector públic al sector privar i/o reducció dels impostos, és el complement natural a la política monetària expansiva (la disminució dels tipus d’interès fins a nivells molt baixos i la injecció de liquiditat al sistema financer per augmentar el flux de crèdit) per tal de lluitar contra una recessió. L’inconvenient de la política fiscal és que genera un dèficit públic (números vermells al pressupost de l’estat) que s’ha de finançar fent una emissió de deute públic i, per tant, augmentant l’endeutament públic. Això no és un problema si el sector públic està poc endeutat. Però ho pot ser si el deute públic ja és elevat i els estalviadors que haurien de comprar el deute públic comencen a demanar un tipus d’interès elevat. Les economies del sud de la Zona Euro vam experimentar aquest problema durant la crisi de deute de 2010-12 i va obligar als governs a portar a terme polítiques fiscals contractives (les retallades) en mig d’una recessió, la qual cosa la va aprofundir i en va augmentar els costos socials.

La pèrdua de part de la sobirania fiscal és un dels costos a pagar per formar part d’una unió monetària. Si un grup de països decideix compartir una moneda única hi ha costos evidents, com la no existència d’una política monetària pròpia de cada estat o la impossibilitat de depreciar la moneda. Però perquè la moneda única heretés les virtuts del marc alemany i sigui acceptable per a tots els estats cal establir una important coordinació de les polítiques fiscals. Aquest cost no es va notar quan es va crear l’euro el 1999, però es va fer dolorosament evident quan la gran recessió de l’any 2009 fa afectar de diferent manera les economies més fortes de la zona i les de la perifèria. Malgrat no recuperar el creixement econòmic els països del sud ens vam veure obligats a reduir la despesa pública.

Això s’hauria pogut compensar parcialment si els països del nucli, especialment Alemanya, haguessin fet una política fiscal en direcció contrària, augmentant la seva despesa pública. Però aleshores el govern alemany va prendre la decisió d’introduir una norma de pressupost equilibrat, que sols permetia dèficits públic molt reduïts, que no sobrepassessin el 0,35% del PIB. Hi havia el temor de no poder mantenir l’estat del benestar en el context d’envelliment de la població. Es va establir aquesta norma per aconseguir uns comptes públics sanejats a llarg termini i evitar la temptació que tot govern pot tenir de donar “petits premis” als seus partidaris en forma d’augments de la despesa pública o reduccions d’impostos.

Ara però s’està preparant un canvi important. Tota una sèrie de polítics, empresaris i economistes, de l’entorn d’alguns del principals think tanks del país, demanen la revisió d’aquesta norma. L’endeutament públic respecte al PIB ha disminuït els darrers anys per sota del 60% del PIB i, per tant, s’ha construït molt espai per fer polítiques fiscals. El govern alemany podria iniciar un augment de la despesa pública en inversions que afavoreixin la innovació tecnològica i les tecnologies digitals, que lluitin contra el canvi climàtic o que millorin unes infraestructures que en molts cassos estan envellides. I per fer-ho podrà superar els límits de dèficit existents fins ara. Tot un canvi de paradigma.

Encara no s’ha concretat el pla, però possiblement implicarà la creació d’una agència d’inversió que recolliria fons als mercats de capitals en una quantitat superior al mig bilió d’euros, amb recolzament del sector públic però també del privat. Gràcies als tipus d’interès tan baixos, els costos financers seran reduïts. En el seu darrer discurs Mario Draghi estava assenyalant precisament en aquesta direcció.

Semblen bones notícies exclusivament per als ciutadans alemanys però, en una unió monetària, si els països més forts porten a terme un expansió fiscal, l’augment resultant de la demanda afavorirà als sectors exportadors de tots els altres països de la zona. Una dada que haurem de mantenir en ment.