Aquest febrer i març del 2022 moltes ambaixades estrangeres a Ucraïna van desplaçar-se a Leòpolis, a l’oest del país, davant la por a un atac rus. Abans de la invasió van marxar les d’Alemanya i Països Baixos, després Estats Units, Regne Unit o Israel. Començat l’atac, el 24 de febrer, es va sumar França amb els ambaixadors japonès i belga. També Itàlia, Brasil, Hongria, Marroc o Canadà s’hi van establir a la mateixa ciutat. Paquistan va passar a Ternopil i Corea del Sud o Turquia a Txernivski. En canvi, Austràlia, Finlàndia, Dinamarca, Xipre, Grècia o Argentina van tancar la seva ambaixada. Països Baixos, després, la traslladaria a Polònia, a Jaroslaw. Noruega aniria a Varsòvia. Bèlgica també marxaria a Polònia, però deixaria equips consolars a Medyka (Polònia), Košice (Eslovàquia), Suceava (Romania) i Chisinau (Moldàvia). Índia o Suïssa també anirien a Polònia. Espanya s’hi establiria el 7 de març.

Després de la visita a Kíiv dels primers ministres d’Eslovènia, República Txeca i Polònia, del contraatac ucraïnès i la retirada dels russos de la zona de la capital (1er d’abril), o els viatges de la Presidenta de la Comissió Europea i de l’Alt Comissionat d’Afers Exteriors de la Unió Europea, o del Primer Ministre britànic, la tendència va canviar. Les ambaixades anunciaven el retorn a la capital. Eslovènia la reobre el 27 de març amb un tinent coronel, Boštjan Lesjak, com a encarregat de negocis. Només en set dies pràcticament successius del mes d’abril, molts països com Estònia, Turquia, Lituània, la República Txeca, Bèlgica, Portugal, França o Itàlia també la reobren. I el president del Govern Pedro Sánchez, durant la seva visita recent al president Zelenski, també va anunciar que es reobriria l’ambaixada espanyola a Kíiv.

La migració d’ambaixades cap una nova localització no és freqüent. Però hi ha precedents. El normal és tancar l’ambaixada. O deixar-la oberta, amb una mínima dotació, a la capital o al lloc on estigui el govern. De vegades, el propi Estat receptor de les ambaixades les trasllada. Ho va fer l’URSS, entre 1941 i 1943, que les va portar a Samara (llavors Kubyshev), a 1.000 km. a l’est de Moscou. O Japó, que les va traslladar forçosament a Karuizawa, un balneari a 100 km. de Tòquio.

Altres vegades són decisions unilaterals dels diplomàtics en perill. El 1918 a Rússia, després de la pau de Brest-Litovsk, els soviètics cedien a Alemanya pràcticament tot l’est. Com que els alemanys eren a les portes de Sant Petersburg-Petrograd, les ambaixades van deixar els seus edificis de la ciutat -que ja no era la capital, desplaçada pels revolucionaris a Moscou-. Un grup de diplomàtics estrangers, encapçalats per l’ambaixador d’Estats Units, van decidir marxar al nord cap a Vológda, mentre que la resta marxava a Helsinki, llavors Helsingfors, dins ja d’una Finlàndia independent. Serien a Vológda entre febrer i juliol de 1918, fins que el setge soviètic els va fer marxar més al nord, a Archangelsk, sota control internacional.

L’altre precedent a la diplomàcia mundial ens cau molt més a prop. Durant la nostra Guerra Civil, després de migrar el 1936 de Madrid a València, i d’allà a Barcelona, el 1938 les ambaixades tanquen les oficines de Barcelona i s’instal·len a Sant Vicenç de Montalt, Sant Andreu de Llavaneres, Arenys de Mar i Caldes d’Estrac. Per a ells, tota la zona era “Caldetas”. Ja el juny de 1937 el Consolat britànic a Barcelona s’hi havia instal·lat. El novembre de 1937, quan el govern de la República passa de València a Barcelona, l’ambaixada britànica va directament a Caldetes. El desembre de 1937, l’encarregat de negocis argentí hi va a viure, davant la platja, i a partir de febrer de 1938 la seva residència serà l’ambaixada argentina.

Panamà marxa a Vilassar de Dalt el febrer de 1938. Amb els bombardejos sobre Barcelona de 16, 17 i 18 març de 1938, la resta d’ambaixades (tret de la soviètica, la mexicana i la francesa) també hi aniran. Estats Units, Bèlgica, Bolívia i Brasil es despleguen entre Llavaneres i Arenys de Mar, respectivament. Altres com Costa Rica, Txecoslovàquia, Turquia o els consolats danès i búlgar, aniran a Caldes d’Estrac. Suècia a Sant Vicenç de Montalt, com el consolat iugoslau, a més de part de l’ambaixada francesa. Davant la seva platja sempre hi haurà fondejada protecció naval francesa o britànica. Fins que el 26 de gener de 1939 seran evacuades amb una operació amb 9 bucs de guerra francesos, britànics i d’Estats Units.

En aquell cas, la marxa dels diplomàtics va ser el final de la República. Veurem si el retorn a Kíiv és precisament el senyal del contrari.