L’actual incertesa política a Itàlia, en un context caracteritzat per l’auge del proteccionisme i l’euroescepticisme, sembla que emmarcarà la discussió prèvia a la propera reunió dels dirigents de la Unió Europea (UE), aquest mes de juny, amb l’objectiu de reforçar la unió econòmica i monetària (UEM). Eva Valle, directora de l’Oficina Econòmica del President del Govern, ha assenyalat que “l’avenç cap a una integració més gran en la unió fiscal i bancària es veu dificultat pel fet que en el debat es barregen sovint els conceptes de la UE amb els de la UEM”, durant la seva intervenció a la segona sessió del cicle de jornades “El futur de la unió econòmica i monetària”, organitzat per la Càtedra Jean Monnet-ESADE en col·laboració amb Uría Menéndez i la Fundación de Estudios Financieros. Valle ha afegit que “l’euro ha de ser capaç d’avançar per si sol i tenir capacitats pròpies per reforçar la seva integració fiscal i bancària, cosa que beneficiarà el conjunt de la UE.”

També s’ha expressat en aquest sentit David Vegara, professor d’ESADE i ex-subdirector del MEDE, que ha destacat que “la UEM està mancada de mecanismes que permetin combinar adequadament les polítiques fiscals i monetàries a la zona euro”, raó per la qual “és imperatiu perfeccionar-la, per tal que pugui acomplir la seva funció estabilitzadora, ajudar els països a encarar les oscil·lacions cícliques de l’economia, limitar els possibles efectes de desbordament entre les finances públiques dels estats membres i gestionar les situacions de crisi amb el cost mínim possible”. Per Vegara, “el canal fiscal no és l’únic ni el més important a l’hora de mitigar els efectes de les pertorbacions asimètriques entre els països, en el context de la unió monetària”, sinó que cal una unió bancària: “com més gran sigui la integració financera, més potents seran els canals de les rendes i del crèdit per absorbir-ne els impactes”.

Així mateix, el professor d’ESADE ha plantejat una sèrie de recomanacions, com ara la creació d’“un mecanisme d’estabilització vinculat a l’assegurança de desocupació, que no impliqui transferències permanents entre els països; un pressupost per a la zona euro que complementi el mecanisme d’estabilització, i la unificació de la representació davant dels organismes financers internacionals, mitjançant la figura del ministre d’Economia i Finances de l’Eurozona”. També ha destacat la importància que el MEDE funcioni com un “veritable instrument de gestió de crisis, capaç de dissenyar l’assistència financera, al marge de la reestructuració del deute”, i que tendeixi a “simplificar les normes fiscals, crear una autoritat fiscal europea i reforçar les capacitats de la Comissió Europea”. Com a eix transversal de totes aquestes mesures, Vegara ha apuntat que “cal reforçar la visió dels ciutadans que el projecte europeu és útil i afecta de manera directa i positiva el seu benestar”.

Per la seva banda, José Luis Escrivá, president de l’AIReF, ha assenyalat que hi ha “dues prioritats absolutament enfrontades respecte a la UEM: reduir o compartir el risc”. En efecte, “es tracta d’una situació asimètrica, de manera que el que és prioritari per avançar en el projecte d’unificació és desenvolupar una estratègia gradual i realista, capaç de convèncer els més escèptics: a escala nacional, prendre com a referència els casos d’èxit i implementar una visió a mitjà termini per recuperar la credibilitat i, a escala comunitària, abandonar les propostes inviables i explorar les vies intermèdies”, ha comentat.

Finalment, Juan Luis Vega, cap de la Divisió de Política Monetària i de l’Àrea de l’Euro del Banc d’Espanya, ha indicat que “la regla de la despesa com a disciplina pressupostària pot contribuir a millorar el disseny de la política fiscal, però això no ha d’afectar la qualitat del marc institucional, que és crucial”. D’altra banda, considera que hi ha d’haver “sinergies entre la política fiscal i la política monetària a la UEM, per tal de descarregar el pes excessiu que recau en la política monetària com a únic instrument efectiu d’estabilització de la demanda agregada”, especialment “en situacions en què està restringida per l’existència d’una cota inferior efectiva en el recorregut a la baixa dels tipus d’interès”, ha conclòs.