“Ens trobem en un moment de canvi disruptiu en la relació de l’ésser humà amb el sistema de salut.” I tot això s’esdevé “en un context de percepcions difícils de confrontar, amb un malestar difús d’una societat acostumada a una demanda expansiva i a demanar els serveis no tan sols perquè guareixen, sinó també perquè cuiden”, ha destacat Francisco Longo, director general adjunt d’ESADE durant la presentació del darrer Índex de Confiança Social ESADE – Obra Social “la Caixa”, al CaixaForum de Madrid. L’índex ofereix un indicador semestral de la confiança social dels ciutadans en la capacitat d’accedir a allò que aporta seguretat a la seva vida quotidiana i els garanteix confort, autonomia i benestar. Segons aquest darrer Índex, la sanitat és un dels nou indicadors, juntament amb les pensions, que registra un descens (-0,7) respecte de l’onada anterior (84,9), publicada al setembre de 2016. No obstant això, les expectatives de futur pronostiquen una lleu recuperació en aquest àmbit (86). En aquest sentit, Longo ha assenyalat que “les percepcions dels ciutadans continuen essent més de desconfiança que de confiança, si bé aquesta ha millorat substancialment des de setembre de 2016”. 

L’efecte de la crisi en el sistema sanitari espanyol

La crisi ha deixat empremta i, malgrat la relativa recuperació pressupostària, l’Índex de Confiança Social continua denotant que el sistema segueix estancat i, per a alguns col·lectius, fins i tot espatllat i a la baixa. “Els joves són determinants en la valoració final i hi manifesten una consideració molt negativa, circumstància que sorprèn, pel fet que són un col·lectiu amb poques probabilitats de ser-ne usuari”, ha explicat Guillem López Casasnovas, catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i exconseller del Banc d’Espanya. Durant la seva intervenció, també ha recalcat que “els pensionistes el valoren millor i registren un canvi incremental positiu”. Segons López Casanovas, que ha analitzat la situació actual i les perspectives de futur del sistema sanitari espanyol a partir de les dades d’aquesta última edició de l’Índex de Confiança Social, “la crisi ha reduït la taxa de creixement de la despesa sanitària pública. Tanmateix, la restricció que ha causat ha estat menor que la que se suposava” i, en alguns casos, “fins i tot s’han registrat augments nominals”, ha afegit.

La presentació també ha comptat amb la intervenció de Trinidad Jiménez, directora d’Estratègia Global d’Afers Públics de Telefónica i exministra de Sanitat, Política Social i Igualtat, que ha assenyalat que “els resultats que revela l’Índex de Confiança denoten un descontentament social evident respecte del sistema de salut pública, més enllà que hi pugui haver més o menys inversió o infraestructures públiques”. L’exministra ha coincidit amb López que, “quan la societat expressa si té confiança o no en el sistema, no ho fa d’una forma tan sofisticada com ho poden fer els acadèmics i els professionals. La gent, en general, no té tant en compte l’augment de l’esperança de vida o la incorporació dels avenços tecnològics”. Per tant, “la desconfiança cap al sistema és deguda més aviat a un problema d’expectativa, i el que l’Índex reflecteix és un vot de protesta ciutadana”.

Perspectiva de futur: reptes i respostes

L’augment de la demanda de serveis sanitaris i l’oferta creixent són les principals inquietuds que han advertit els analistes. El canvi demogràfic, la tendència a sobrefreqüentar i a sobreutilitzar els serveis, i la medicalització han incrementat la demanda. D’altra banda, la innovació tecnològica també ha comportat un augment de l’oferta del sector. En aquest sentit, López Casanovas ha assenyalat que “el push tecnològic comporta arbitrar respostes que evitin anticipadament la improvisació, la discrecionalitat i l’atenció excessiva als grups de pressió”. Tanmateix, ha afegit que “aquest criteri no pot consistir a atendre únicament els beneficis de les innovacions, sense considerar-ne els costos”. 

D’altra banda, el catedràtic ha insistit que “la universalització del sistema s’ha d’entendre com l’elegibilitat potencial completa per a tots els ciutadans”, però ha recalcat que “això no significa que no hi hagi d’haver un filtre de necessitat i/o de prova dels mitjans”. “L’equitat d’accés no garanteix la igualtat ni de consum ni de resultat. Els costos d’oportunitat de l’accés tenen un biaix i una vinculació socioeconòmica”, ha afegit. Per la seva banda, l’exministra de Sanitat, Política Social i Igualtat ha afirmat que “el sistema de salut ha tingut la capacitat de reaccionar incorporant-hi reformes i noves decisions, però ens trobem en un moment de cruïlla”. Jiménez ha assenyalat que ara “és el moment de ser creatius i sincers: no podem incrementar de forma exponencial la nostra despesa pública”. Segons Jiménez, “les solucions digitals i els acords de col·laboració publicoprivada poden oferir una solució alternativa en aquest debat que s’està generant avui”.

Les comunitats autònomes: equitat i descentralització del sistema

En aquest aspecte, Jiménez ha destacat que “cal prendre decisions a escala global i comptar amb una agència estatal de descentralització dels serveis”, i ha afegit que “la gestió no es pot separar del lideratge”. Per la seva banda, López ha assegurat que “les comunitats autònomes han adaptat bastant bé els recursos sanitaris a les necessitats de les seves poblacions respectives”, sobretot “amb relació a l’equitat interterritorial i la descentralització del sistema, que ha augmentat l’eficiència dinàmica, és a dir, la capacitat per reformar les institucions i adoptar experiències internacionals i innovar, però també pel que fa a la visibilitat de la política sanitària, la cooperació, la competència entre els governs autònoms i els controls locals”. L’exconseller del Banc d’Espanya ha assenyalat, a més, que “la descentralització no seria la causa d’un suposat increment de les disparitats en la gestió de la despesa sanitària pública: Espanya registra els índex més baixos de desigualtat entre el grup de països descentralitzats, per bé que les dades aportades són de 1997”. Tanmateix, ha advertit que “les desigualtats interterritorials, com ha posat de manifest l’Atles de Variacions en la Pràctica Mèdica, són més notables”.