Articles

Conte de Nadal (financer)

El Punt Avui | | 5 minuts de lectura

Quan van entrar al despatx, després de dos minuts de comentaris anodins sobre el temps, una mica més breus que de costum, un cop revisades les condicions del préstec, la directora es va deixar anar: i m’hauríeu de contractar dues assegurances. Una de la llar i una de vida. Els ulls del client es van acostar al paper que ara els mostrava. Un càlcul ràpid multiplicava per quatre l’import que ja estava pagant. Astorat, el client va demanar explicacions. Amb un somriure mel·lífic, la directora va fer el gest d’aixecar les espatlles: funciona així.

Al vespre, una cerca diligent al web del Banc d’Espanya i a la Memòria de reclamacions de l’any 2021 va aportar més xifres: 34.330 reclamacions, un 61% més que l’any anterior. Un 83%, contra bancs. Un 33%, relatives a préstecs hipotecaris. La xifra doblava les de l’any anterior. I no, ni el banc et podia forçar a comprar una assegurança, ni menys encara aquesta podia ser feta a preus abusius. Era una mala pràctica, eufemisme a l’acte, en tota regla.

La data de signatura de la compravenda s’acostava i, tot fent la viu-viu, el client va pensar que el silenci i la raó ja eren suficient garanties. Els correus de la directora van començar a aparèixer llavors. Tenim una operació pendent. Sense aquesta, no hi ha l’altra.

En una posterior visita a l’oficina, tot evitant que el rictus facial es convertís en un exabrupte contrari als criteris de civilitat, el client, armat amb la precària seguretat que dona el coneixement de la llei, va exposar la il·legalitat de la proposta: s’anomena venda creuada i està explícitament prohibida per llei. Mira, amb aire perdonavides, és això o no hi ha operació que valgui. Amb un tipus d’interès tan (a allargada) bo, és clar com l’aigua. Ve de dalt. Si sortíssim de l’oficina i ens prenguéssim un cafè et diria que... però aquí dins t’he de dir que...

La ràbia li feia bullir la sang. Una visita al notari el dia següent va mostrar la incomoditat del lletrat. Malgrat que el que ens demanaven era il·legal, i tot i que l’oferta del préstec ja era ferma, el banc tenia la paella pel mànec. Un altre advocat i amic, igualment amic de terceres vies, optava per la no confrontació. Empassar-se el gripau, posterior retrocessió de la pòlissa o, tu mateix, seguir endavant i fer una demanda per danys i perjudicis en cas de no presentar-se el dia de la signatura.

El client, professor d’ètica i que s’havia passat la vida defensant la possibilitat de gestionar de manera ètica les finances i la importància de, arribat el cas, saber dir no, no se’n sabia avenir. El dilema: transigir i regalar quatre mil euros a una entitat delinqüent (“que comet accions contràries a llei”) o jugar-se-la a ensorrar l’operació, deixar la part venedora amb les mudances ja fetes i anar corre-cuita a buscar un altre banc que, en un context d’increment de tipus d’interès, oferiria un sobrecost segur. En un petit racó del cap anticipava mesos, potser anys, d’esbroncada domèstica per haver avantposat l’orgull al que calia haver fet. El cervell del client, inquiet, li robava hores de son. Si això li feien a ell, una persona de formació, contactes i com antigament en deien “mitjans”, què no estarien fent amb qui no disposava d’aquestes possibilitats?

Els dies se succeïen i els correus amenaçadors es precipitaven contra la bústia de correu talment onades contra l’espigó: recordeu que no heu signat, recordeu que sense això... El dia de la signatura la directora li va fer dos petons a la galta com si fossin amics de tota la vida, i va signar costat per costat de la part compradora. Uns veïns diuen que la van veure poc després amb un cotxe nou ben gros, ben exagerat, talment a mida de les pràctiques comercials exercides.

Passats uns dies, el client va topar al diari amb la notícia que anunciava el projecte de llei 121/000134 segons el qual s’anunciava la creació de l’Autoritat Administrativa Independent de Defensa del Client Financer. Una autoritat que pretenia donar una solució ràpida i extrajudicial a moltes d’aquestes reclamacions i que imposava als bancs un cost de 250 euros per reclamació.

L’edat i l’experiència li deien de prendre’s l’anunci amb til·la i amb una àmplia dosi d’escepticisme. Com bé sabia, el trinomi llei, poder econòmic i institucions, normalment sempre es decantava cap al poder. Tanmateix, aquell dia no era un dia com cada dia, va pensar, era Nadal.