This content is related to the following tags:

Paradisos tòxics

Liliana Arroyo Moliner
  • SII - Social Innovation Institut
    Member of Department/Service/Centre
  • Department of Society, Politics and Sustainability
    Member of Department/Service/Centre
ARA
October 2, 2019

SHARE

A casa érem de diapositives. Tornar de viatge venia acompanyat d’aquella estona a la saleta, expectants i a les fosques, on la llum del projector convertia el negatiu en un quadre efímer que ocupava tota la paret. Recordo també que, quan les ensenyàvem a algú, per cada imatge teníem l’explicació d’on era, i per cada rostre una història. Els detalls i el realisme eren per aconseguir que qui les veia sentís que havia estat allà.

Aquest estiu, quan va saltar l’alarma per les Maldives Siberianes, jo em preguntava què hauríem explicat si allò fos una de les nostres diapositives. Hauríem pogut dir que allò era a Novosibirsk i que, efectivament, l’aigua era cristal·lina. Aleshores hauríem hagut d’aclarir que en realitat no era un llac, sinó vessaments tòxics d’una planta energètica. Que no té flora ni fauna perquè no hi sobreviu cap organisme. O que el bany hi estava prohibit perquè genera reaccions al·lèrgiques a la pell. De fet, les autoritats hi van prohibir l’accés, però el degoteig d’'instagramers' a la caça del paradís tòxic no s’atura. La companyia fins i tot s’ha plantejat construir un mirador perquè al menys facin les selfies sense arribar a l’aigua. 

Podem estar d’acord amb aquests nivells de postureig o no, però el que no podem negar és que virtual i real van de la mà. Aquestes Maldives russes no apareixen en cap guia de viatges ni s’ofereixen en cap 'tour'. El lloc havia passat desapercebut fins que algun 'influencer' va penjar una foto amb geolocalització. En tenim una versió pròxima, el mont Neme, conegut com el Txernòbil de Galícia, que ens ha brindat titulars de persones que han arribat a acabar hospitalitzades. El que calgui per una selfie exòtica.

Segurament hi ha molta revisió per fer sobre aquests comportaments, però se’m plantegen dues preguntes. La primera és si aquest fenomen el podríem posar al servei d’un turisme més sostenible. Per exemple, incentivant que les visites es distribueixin més enllà dels llocs massificats, donant l'oportunitat a altres zones de la regió o posant en valor altres racons que passen desapercebuts. No deixa de ser divertit que quan prepares un viatge et compres una guia amb pàgines i pàgines de propostes al marge dels circuits turístics, i quan arribes a destí tothom té la mateixa guia, cadascú en el seu idioma. La versió 'instagramer' d’això podria ser més diversa i més afí amb els propis interessos, tot i que si la fal·lera del 'like' no va acompanyada de més consciència sobre l’impacte de les nostres visites, tampoc seria una solució. Més aviat el contrari.

La segona qüestió que se’m planteja és com flirtegem amb la ficció. És evident que hem normalitzat el postureig. Segur que coneixeu algú que domina aquest art d’aparentar una vida perfecta i feliç, i potser vosaltres també ho feu. Així com el postureig de primera onada era simular espontaneïtat i frescor, ara hi ha una moda de tornada, que posa en valor tota la producció que hi ha al darrere. És molt freqüent en els comptes de 'foodies': ara, quan fan fotos als plats que cuinen o que mengen, les acompanyen d’una foto de qui fa la foto en una postura impossible i amb un equip de llums i reflectors digne de plató.

També tenim el regne dels retocs i dels filtres, sempre buscant una versió millorada del que som. Millorada vol dir que s’acosta més al que voldríem ser o que representa allò que creiem que els altres volen veure de nosaltres. Sigui quina sigui la motivació, el que està clar és que la dansa entre el pla virtual i el pla físic està en continu moviment. No són aigües separades, per molt que és freqüent contraposar el que passa a les xarxes amb la vida 'real', com si allò digital no fos real en les seves conseqüències. Ens costa d’entendre que ara vivim en dues dimensions, connectades entre elles però que poden divergir –o fins i tot enfrontar-se. 

Que no ens faci vergonya entendre que tot just acabem de néixer a les xarxes i encara estem jugant per trobar els límits, conèixer-nos i reconèixer-nos. I pel camí ens apropiem d’una realitat fingida de resultats immediats: que això no té més respostes que les aparences, fins que ens comença a preocupar el contingut; que al final no hi ha res de nou en buscar que ens vegin i que ens estimin, perquè per molts paradisos tòxics que visitem el que canvia són les formes, però no el fons. I més val que ens afanyem, perquè altrament no ho sabrem transmetre a les generacions que ens segueixen. ¿Volem deixar-les abocades al risc de quedar-se en els marges de la ficció i atrapades per l’embolcall? 

+