“Qualsevol pas per aconseguir que les dues parts a Veneçuela s’asseguin a dialogar és bo: l’ús de la força seria catastròfic.” Amb aquesta contundència s’ha expressat Enrique V. Iglesias, actual director de la Càtedra d’Amèrica Llatina de la Universidad Pontificia Comillas-ICADE i secretari general iberoamericà entre 2005 i 2014, quan el president d'ESADEgeo Javier Solana li ha preguntat com es pot resoldre la situació que es viu avui a Veneçuela. El seu punt de vista sobre el conflicte al país llatinoamericà ha estat un dels temes més destacats de la seva intervenció en el marc del cicle Big Challenges, que ha reunit aquest matí Iglesias i Solana a ESADEFORUM per debatre sobre el futur de l’Amèrica Llatina.

Solana ha presentat Iglesias com “un dels llatinoamericans amb més perspectiva del que està passant a la regió” i ha encetat el debat plantejant quin paper han d’acomplir, en la resolució del conflicte, els països que tenen una relació més estreta amb Veneçuela, com és el cas de Cuba. “En qualsevol tipus de solució, és molt important l’opinió de Cuba, que ja va tenir un paper molt rellevant en la pacificació de Colòmbia”, ha recordat Iglesias. En aquest sentit, ha insistit que cal cercar una solució que permeti el diàleg entre totes dues parts, i ha recordat que Maduro ha sol·licitat la mediació del Papa.

Per Iglesias, el reconeixement del 70 % de la comunitat internacional a Guaidó té un pes molt important, però dificultarà la resolució de la situació. “El diàleg seria benvingut, però, lamentablement, una part no el veu bé perquè considera que és una forma de perpetuar el règim actual”, ha apuntat Iglesias. A més, ha recordat que “Veneçuela no és Nicaragua” i que aquest “és un conflicte molt més internacionalitzat”, referint-se al paper actiu dels Estats Units a favor del canvi de règim a Veneçuela i al suport que Maduro ha rebut de la Xina i de Rússia. “Trobo a faltar una mínima intervenció de l’ONU, almenys per saber de primera mà què està passant”, ha lamentat Iglesias, alhora que ha reconegut que la Unió Europea, amb Espanya al capdavant, també pot contribuir a trobar-hi una sortida.

Canvis polítics i incertesa econòmica 

Malgrat que era el tema més candent, Veneçuela no ha acaparat tot el debat entre Iglesias i Solana, que ha demanat a l’ex-secretari general iberoamericà una perspectiva més global de la regió, amb l’arribada de nous líders a Mèxic i al Brasil. En aquest sentit, Iglesias ha reconegut que “al Brasil s’ha produït un suïcidi col·lectiu dels partits polítics i ara hi ha un moviment nou”, i ha destacat que Bolsonaro ha promès solucions als “problemes reals”, com la corrupció i la violència. Considera que s’ha envoltat d’un equip d’economistes molt sòlid, per “posar ordre a les finances i obrir l’economia brasilera”, i que “els mercats li estan donant suport”. A més, ha cridat l’atenció sobre un fet poc habitual que es produeix en aquests moments: que els governs de les dues potències més grans d’Amèrica tenen “una gran afinitat”.

Des d’una perspectiva més econòmica, Iglesias ha explicat que l’Amèrica Llatina està encarant una època de “creixements mediocres”, que complicaran els pressupostos a molts països que han d’atendre unes demandes socials creixents. El boom de les matèries primeres que ha viscut la regió s’ha acabat i la crisi argentina –país que farà eleccions a final d’any– està contagiant els altres països. Això deixa l’Amèrica Llatina en mans de potències com la Xina, que compra i ven, però també inverteix a la regió i fa de prestadora de diversos països. Segons Iglesias, aquest moment és també una oportunitat per a Europa, si vol tenir un paper més important a la regió. “L’Amèrica Llatina és un camp fèrtil i un bon soci, com ho han demostrat les empreses espanyoles que s’hi han instal·lat”, ha recordat