La caiguda del mur de Berlín el 1989 va accelerar una onada de canvis en tota l’Europa central i oriental que van culminar el desembre de 1991 amb el col·lapse de l’URSS. La segona potència mundial arrossegava des de 1979 una crisi estructural dels seus sistemes de producció i de distribució de béns que va anar minant la legitimitat política de la vella nomenclatura soviètica. Les disputes en la direcció del PC van ser constants després de la mort de Brejnev el 1982 i la dels seus successors Andropov el 1984 i Txernenko el 1985. El jove Gorbatxov va intentar salvar el règim però va arribar tard.

El capitalisme occidental va gaudir d’una posició hegemònica per a impulsar un model de democràcia liberal i d’obertura de mercats que va afavorir un ràpid procés de globalització econòmica. L’ampliació de la UE i la irrupció de la Xina i d’altres països emergents va crear el miratge d’una mundialització favorable als interessos d’Occident. Però Pequín, que va iniciar un procés reformista el 1978, va deixar clar a la plaça Tiananmen el juny de 1989 que l’economia xinesa s’obriria però sense posar en dubte el control polític del Partit Comunista. En canvi, Gorbatxov, després de llançar la seva política de la perestroika (reconstrucció) i de la glasnost (transparència), no es va sentir legitimat per a defensar els règims comunistes europeus recorrent per força i molt menys manar disparar contra els ciutadans que van obrir el mur de Berlín, com sí que havien fet els comunistes a Budapest el 1956 i a Praga el 1968.